L’any 1983 vaig presentar-me als premis Vila de Canals de poesia i de narrativa i els vaig guanyar tots dos amb dos llibrets que es deien, respectivament, ‘Papers de València’ i ‘Projecte Sedna’. Tots dos van ser publicats pel consistori. Això no em converteix, però, en cap escriptor. Simplement aquell va ser un error de joventut.
Una de les coses que m’ha deixat més sorprès de la meua vida va ser la decisió de tres biòlegs de la Universitat de Barcelona (Juli Pujade-Villar, Victor Cuesta-Porta i Paul Hanson) de nomenar una espècie nova de vespa que havien descobert a Costa Rica Andricus partali, en el meu honor. No m’ho podia ni creure, però ací teniu l’article científic que ho acredita, publicat a la revista de la Universitat de Guadalajara, a Mèxic.
La meua relació amb la política és complicada. No m’hi sent gens còmode tancat en una capella però al mateix temps crec que tot en la vida és política. Al final del franquisme, com gairebé tots els joves de Bétera, vaig ser de la CNT i d’allí vaig arribar al nacionalisme i al PSAN, l’únic partit en el qual vaig militar uns anys de jove. Després no n’he volgut saber res dels partits, malgrat voler-ho saber tot de la política. En diverses ocasions m’han ofert o bé anar en llistes, de fins a quatre partits diferents ja, o tenir càrrecs públics, inclosa la direcció de Catalunya Ràdio, que sempre, gairebé sempre, he rebutjat. Només vaig acceptar un de molt secundari amb Esquerra Republicana de Catalunya durant el govern del President Maragall i sota la direcció del meu estimat Carles Solà. No vaig durar ni un any però em va permetre saber de primera mà què és això del sottogoverno i veure com treballa. Formant part del PSAN, però, en els anys més durs i difícils de l’independentisme, sí que vaig aprendre molt com a persona. I en aquest text vaig voler parlar d’això i reconèixer-ho.