Curiositats personals

C

Llegint, amb alguns amics, el llibre ‘Guillem’, de Núria Cadenes. Ni oblit ni perdó.

Participant, també, en una lectura pública del ‘Canigó’ de Vergaguer.

…i en la de Laura i el país dels valents. Per a Escola Valenciana.

I encara llegint, en aquest cas l’Estellés al famós concert de Pau Alabajos al Palau de la Música de València

En el disc sona així…

Al 2006 l’Ateneu La Torna de la Vila de Gràcia i Propaganda pel Fet! van voler fer un homenatge a l’Ovidi Montllor al Palau de la Música Catalana i em van demanar si el volia conduir. Va ser tot un honor,

i no he acabat encara de llegir. Ací per a les escoles Bressola de la Catalunya Nord.

L’any 1983 vaig presentar-me als premis Vila de Canals de poesia i de narrativa i els vaig guanyar tots dos amb dos llibrets que es deien, respectivament, ‘Papers de València’ i ‘Projecte Sedna’. Tots dos van ser publicats pel consistori. Això no em converteix, però, en cap escriptor. Simplement aquell va ser un error de joventut.


Una part de la meua vida que vaig haver d’abandonar va ser la música. Ací tocant amb Pepa Bes.
Sí, sóc aquest pelut amb ulleres que toca el guitarró…

D’aquella època queda alguna gravació. En aquesta, Pepa canta ‘Seré a ta cambra amiga’, uns versos de Joan Salvat-Papasseit que jo vaig musicar i que són, podríem dir-ne, la meua única cançó. En aquest cas jo toque la guitarra.

Per matar el cuquet alguna vegada jugue encara amb editors de música. Així fa uns anys vaig crear aquesta ‘Muixeranga global’. Són tot sons d’estudi i loops manipulats, excepte els solos de guitarra i gaita amb les notes de la Muixaranga que evidentment els vaig haver de tocar jo perquè no estan en les llibreries a l’ús.

En música vaig fer moltes coses: un grup al poble que es deia Apocalipsis, acompanyar la Pepa, fer jazz… La bateria era el meu instrument preferit i ara a casa tinc una bateria elèctrica que va molt millor del que m’hauria imaginat mai i que em va sorprendre per la seua naturalitat..


Xavier Serra ha creat per a l’editorial Afers un extraordinari retrat del País Valencià, basat en una sèrie de ‘Biografies parcials’, en el qual jo sóc un dels biografiats. Quan em va demanar d’entrevistar-me per incloure’m en aquest quart volum em va sorprendre i molt. Jo havia llegit els volums anteriors amb curiositat però sense copsar ben bé l’abast de la maniobra. Ara, sent testimoni de primera mà del treball del Xavier, crec que he entès molt més clarament la raó del seu treball i el perquè el fa com el fa. M’hi sentit, i ho dic amb una gran joia, figurant en un retaule. En un retaule certament de luxe, vist que sóc l’últim d’un llistat de noms que fa molta impressió: Doro Balaguer, Josep Antoni Comes, Pere Maria Orts, Josep Iborra, Germà Colón, Vicenç Rosselló, Joan Francesc Mira, Francesc Jarque, Raimon, Thomas F. Glick, Josep Lluís Blasco, Albert Hauf, Josep Lozano, Francesc Pérez Moragón, Josep Maria Soriano Bessó, Lluís Aguiló Lúcia, Robert. Archer, Manuel Boix, Pepa López, Dominic Keown, Vicent Olmos, Ferran Arasa i Enendina Lloris.

És molt divertit. Durant uns anys el diari El Mundo es va encabotar en posar-me a la llista de ‘los españoles más poderosos del año’. Que ja eren ganes…
Aquesta va ser el meu discurs en rebre el Micalet d’Honor el 2008

I aquest en rebre el Premi al Valencià de l’Any de 2014, a l’Ajuntament de Castelló

Què li dec jo al PSAN?

La meua relació amb la política és complicada. No m’hi sent gens còmode tancat en una capella però al mateix temps crec que tot en la vida és política. Al final del franquisme, com gairebé tots els joves de Bétera, vaig ser de la CNT i d’allí vaig arribar al nacionalisme i al PSAN, l’únic partit en el qual vaig militar uns anys de jove. Després no n’he volgut saber res dels partits, malgrat voler-ho saber tot de la política. En diverses ocasions m’han ofert o bé anar en llistes, de fins a quatre partits diferents ja, o tenir càrrecs públics, inclosa la direcció de Catalunya Ràdio, que sempre, gairebé sempre, he rebutjat. Només vaig acceptar un de molt secundari amb Esquerra Republicana de Catalunya durant el govern del President Maragall i sota la direcció del meu estimat Carles Solà. No vaig durar ni un any però em va permetre saber de primera mà què és això del sottogoverno i veure com treballa. Formant part del PSAN, però, en els anys més durs i difícils de l’independentisme, sí que vaig aprendre molt com a persona. I en aquest text vaig voler parlar d’això i reconèixer-ho.


L’any 1995 vaig parlar al Fossar de les Moreres, en l’acte independentista de l’Onze de setembre.

L’any 1992 vaig tenir un dels grans honors de la meua vida: tirar la coetà del gos. Sí, sóc aquest que apareix en la primera imatge. Després, amb els cascos posats no em reconeixereu…

Però el vídeo que m’agrada més de la coetà és aquest en que estic ballant amb la Júlia.
Li estava cantant de veritat ‘The Way You Look Tonight…’