Vicent Partal · Sobre mi
Curiositats personals
Lectures, música, reconeixements i una pinzellada de política, als marges d’una vida periodística.
Lectures en públic
Una rauxa juvenil
L’any 1983 vaig presentar-me als premis Vila de Canals de poesia i de narrativa i els vaig guanyar tots dos amb dos llibrets que es deien, respectivament, Papers de València i Projecte Sedna. Tots dos van ser publicats pel consistori. Això no em converteix, però, en cap escriptor. Simplement aquell va ser un error de joventut.
Música
Reconeixements i curiositats
Xavier Serra ha creat per a l’editorial Afers un extraordinari retrat del País Valencià basat en una sèrie de Biografies parcials, en el qual jo sóc un dels biografiats. Quan em va demanar d’entrevistar-me per incloure’m en aquest quart volum em va sorprendre, i molt. M’hi he sentit, ho dic amb una gran joia, figurant en un retaule. Un retaule certament de luxe, vist que sóc l’últim d’un llistat de noms que fa molta impressió: Doro Balaguer, Josep Antoni Comes, Pere Maria Orts, Josep Iborra, Germà Colón, Vicenç Rosselló, Joan Francesc Mira, Francesc Jarque, Raimon, Thomas F. Glick, Josep Lluís Blasco, Albert Hauf, Josep Lozano, Francesc Pérez Moragón, Josep Maria Soriano Bessó, Lluís Aguiló Lúcia, Robert Archer, Manuel Boix, Pepa López, Dominic Keown, Vicent Olmos, Ferran Arasa i Enendina Lloris.
Una de les coses que m’ha deixat més sorprès de la meua vida va ser la decisió de tres biòlegs de la Universitat de Barcelona —Juli Pujade-Villar, Victor Cuesta-Porta i Paul Hanson— de nomenar una espècie nova de vespa que havien descobert a Costa Rica Andricus partali, en el meu honor. No m’ho podia ni creure, però ací teniu l’article científic que ho acredita, publicat a la revista de la Universitat de Guadalajara, a Mèxic.
És molt divertit. Durant uns anys, el diari El Mundo es va encabotar a posar-me a la llista de los españoles más poderosos del año. Que ja eren ganes…
Política
Què li dec jo al PSAN?
La meua relació amb la política és complicada. No m’hi sent gens còmode tancat en una capella, però al mateix temps crec que tot en la vida és política. Al final del franquisme, com gairebé tots els joves de Bétera, vaig ser de la CNT i d’allí vaig arribar al nacionalisme i al PSAN, l’únic partit en el qual vaig militar uns anys de jove. Després no n’he volgut saber res, dels partits, malgrat voler-ho saber tot, de la política.
En diverses ocasions m’han ofert anar en llistes —de fins a quatre partits diferents ja— o tenir càrrecs públics, inclosa la direcció de Catalunya Ràdio, que sempre, gairebé sempre, he rebutjat. Només vaig acceptar un càrrec molt secundari amb Esquerra Republicana de Catalunya durant el govern del President Maragall i sota la direcció del meu estimat Carles Solà. No vaig durar ni un any, però em va permetre saber de primera mà què és això del sottogoverno i veure com treballa.
Formant part del PSAN, però, en els anys més durs i difícils de l’independentisme, sí que vaig aprendre molt com a persona. I en aquest text vaig voler parlar-ne i reconeixer-ho.
La coetà del gos
Foc i pólvora
Fi
