Des de la consolidació de la web el periodista, la professió periodística, està vivint una transformació total. Transformació de les seues rutines, de les seues maneres d’explicar el món, de les eines que usa per entendre’l. De fet, no som davant d’una evolució del periodisme, sinó d’una revolució del periodisme, i una de les claus que defineix més aquesta revolució és el tractament de la complexitat, la valoració de la complexitat com a euna informativa.
Fins ara, el periodista ha estat una persona que ha transformat uns elements complexos en els orígens perquè la gent els entengués. Sempre recordaré una crònica que vaig haver de fer el 10 de novembre de 1989 des de Berlín per a la televisió que treballava aleshores. La nit abans havia caigut el Mur de Berlín i jo havia viscut vint-i-quatre hores de les més excitants de la meua vida. Però em demanaven que ho explicara als telespectadors en un minut i mig. D’això es tractava. De crear una píndola, un sentiment més que no un argument, que fera entendre al telespectador que estava vivint, en la distància, un moment històric però sense cap mena de matís.
Ara, però, i sobretot a partir d’Internet, tinc la impressió que succeeix el contrari. El periodista ha de realçar la complexitat. Vaig escriure una vegada, fa anys, un frase que deia que el periodista deixava d’explicar la realitat i passava a ser una mena de guàrdia urbà de la realitat. Hi va haver gent que em va dir que era molt autoritari i que fes el favor de canviar-ho. Al final vaig trobar la fórmula “cartògraf”, que sembla que no molesta ningú: el periodista és el cartògraf de la informació. No la conta, no aspira a relatar-la ni en un minut i mig ni en una hora. Més aviat explica a la gent on pot anar a cercar bocins de realitat i els ajuda a fer-se la seua composició d’idea pròpia.
En qualsevol cas, la imatge (del guàrdia o del cartògraf) serveix per a descriure un pas essencial entre el periodista narrador i el periodista “situador”, que estic convençut que és una de les claus del periodisme digital i que s’expressa en els enllaços, en la feina de recopilació i oferta dels enllaços al lector.
Aquesta gestió de la complexitat és una feina que en els diaris tradicionals, les ràdios i televisions, les fa un documentalista. Quan jo treballava a la vella La Vanguardia del carrer Pelai, allà baix, amagat a les catacumbes, hi havia Carles Salmurri, el documentalista. Obviament hi havia un equip dirigit per ell però la seua qualitat i excel·lència era tan aclaparadora que baixar a l’arxiu era anunciat sovint com “vaig a veure que té en Salmurri d’això…”
I a Salmurri quan el necessitaves, li preguntaves què va passar un dia concret i ell s’encarregava de trobar allò que vagament recordaves que havia passat alguna vegada. Després tornaves a pujar a la redacció amb un parell de carpetes i quatre notes escrites en qualsevol paperet. Tot allò, però, després ho cuinaves i rarament arribava al lector. Perquè el model de periodisme dels diaris tradicionals es basava i es basa en un cert cerimonial sacerdotal segons el qual el periodista destil·la elements informatius que el lector no té dret a tocar, excepte en el redactat final que li arriba al quiosc i que, difícilment, pot discutir en no tenir els elements bàsics per fer-ho. Que han quedat sobre la taula del redactor o en els calaixos dels Salmurris que hi ha en totes les redaccions.
La dinàmica del periodisme digital, en aquest sentit, és ben diferent. Cada redactor és un Salmurri petit que ha de saber cercar i trobar les dades no per fer-se una idea ell sinó, molt més important, per poder oferir als lectors pistes i elements que els ajuden a entendre la realitat que li està explicant. El redactor d’un mitjà digital ha de dominar tant o més com la gramàtica la tècnica de cercar al Google. I aquest és un canvi rellevant en una professió profundament conservadora, que va necessitar una dècada per deixar les màquines d’escriure i passar-se als ordinadors –per exemple.
La professió de periodista ja comença a ser una mica vella. Depèn dels autors, però n’hi ha que parlen de tres-cents anys de periodisme. Deixem-ho en dos-cents, que en qualsevol cas són moltsíssim. En aquests anys la feina del periodista aparentment ha canviat poc: anem a un lloc, veiem què passa, intentem explicar-ho d’una manera coherent, ben escrita, que s’entenga i ja està. Però el problema és que el món ha canviat molt en aquests dos-cents anys, molt més del que en som conscients, especialment en els últims vint anys. Per exemple ara ja no ens interessa la informació més pròxima al detall i en canvi volem saber què està passant en l’altra part del món. En conseqüència amb això la feina del periodista ha quedat, jo crec, severament transformada. I en aquesta transformació la complexitat del món en el qual vivim i del com ens relacionem amb ell és el tema central.
En el món contemporani, no en el dels periodistes de fa dos-cents anys, la complexitat clarament ha deixat de ser un problema, el problema a solventar amb l’ofici de mediar entre la realitat i el lector, i ha passat a ser un valor, encara no polític, segurament, però sí social i cultural, sobretot. I comença a ser un valor mediàtic.
Òbviament això no ha passat perquè sí, sinó que té un orígen profund. Fa més de cent anys, van existir i treballar uns moviments anomenats d’avantguarda. Els moviments d’avantguarda els van constituir uns artistes, que de sobte van intuir que passava alguna cosa seriosa. Fixeu-vos que coincideixen en el temps personatges com Picasso o Kandinskij en pintura, Schönberg o Stravinsky en música, Kafka o Joyce en literatura. I que tots ells trenquen absolutament no amb l’últim moviment previ al seu, sinó amb tota la història de la cultura. Com ho fan molts historiadors jo també sóc de l’opinió que les grans revolucions sempre les intueixen els artistes primer. Que després sol haver un fet científic que les consolida i que, finalment, sempre arriba la política, amb l’economia al darrere. I així passa que culturalment i científicament tenim clar tots ja que vivim un món complexe i el periodisme digital incorpora aquest elements ara, quan encara la política o l’economia no són capaces de fer-ho.
El canvi que significa donar valor a la complexitat, a més, repossa sobre una base cultural assumida per la majoria de la població. I és ací, segurament, on rau el perquè de la comoditat amb la qual els lectors es mouen en els mitjans digitals. Els lectors han estat acostumats pels artistes i els científics a entendre que la realitat no és una cosa immutable que hi ha aquí afora. I a saber que el seu judici, la seua interpretació és determinant. Per això reclamen eines que els permeten fer aquesta interpretació.
Comparem-ho. Un Velázquez o un Vermeer són absolutament perfectes: et presenten una realitat immutable i és molt difícil veure-hi res més del que volen ensenyr els autors.. Picasso, en canvi, transposa el concepte i diu: “La realitat la inventes tu i, per tant, jo només pose un escenari sobre el qual dibuixes la teua pròpia realitat, determinada pels teus sentiments i imaginació”. Algunes obres de Joyce –hi ha teòrics que sostenen que és el primer hipertext– poden ser llegides de forma no lineal, saltant amunt i avall, i admeten lectures bastant diferents. Després de simfonies com “L’ocell de foc”, és difícil de mantenir els cànons tradicionals de la música. Què vull dir amb tot això? que si algú vol pintar avui dia com pintava Velázquez, pot fer-ho, però aleshores no té res de contemporani. O si vol fer literatura com Tolstoi té tot el dret del món a fer-ho, però està fora del seu temps. En el món del periodisme passa el mateix, encara que ara ens coste reconeixer-ho.
En aquesta construcció social i cultural de la complexitat hi ha un segon pas, associat a un fenomen científic que tots solem identificar amb Einstein, esdevingut de fet una icona: és la nova visió del món que ell i els científics quàntics plantegen. Realment Einstein és la persona que simbolitza el trencament, en part per la irreverència amb què actua, en part per la ment que obre, però les teories quàntiques són les que desenvolupen tot això. Aquest fenomen científic diu una cosa sorprenent: per sota de l’àtom, que era la unitat de mesura que teníem, no hi ha una realitat, sinó que la realitat la creem nosaltres, tal com alguns artistes ja havien intuït. Per sota de l’àtom hi ha partícules que poden estar simultàniament en dos llocs contraris, i certament ho estan. I sobretot: les coses venen determinades per la mirada de l’espectador.. De nou, es planteja un món on la realitat no és alguna cosa que passa aquí davant, sinó que depèn en bona part de la nostra interpretació.
En bona lògica el següent pas en aquesta línia de desenvolupaments culturals hauria d’haver estat la revolució política, però la política no ha tirat per aquest camí. Jo crec que no ha estat així perquè el segle XX ha estat un segle particularment difícil. Quan aquestes idees comencen a quallar generalment són els anys vint o trenta. I el món viu el nazisme, l’estalinisme, la Guerra Mundial, Hiroshima i Nagasaki, l’Holocaust, l’amenaça de la bomba atòmica, que durant força anys ens tenalla a tots. Molts recordareu, per exemple, quan es van instal·lar els míssils de creuer i els SS-20 i aquella sensació que teníem tots que el món es podia acabar qualsevol nit d’aquelles. Al terrible inici del segle XX el va succeir la guerra freda i el terror atòmic era tan gran que realment ho va paralitzar tot. També la introducció d’aquests conceptes, diguem-ne relativistes –tot i que no és la paraula exacta–, en la política i de retruc en la comunicació, perquè l’una i l’altra van molt lligades.
De sobte, però, cau el mur de Berlín, amb gran sorpresa per a tots, i a més a més cau en un moment en què es produeixen uns altres fenòmens paral·lels, que acaben de dibuixar el panorama revolucionari en el qual comencem a funcionar ara. L’any 1974 arranca una revolució tecnològica sense precedents, que és bàsicament un revolució informàtica, tot i que s’encavalca amb altres revolucions que ens transformaran molt més encara, com la revolució biotecnològica, per exemple. L’any 1984 tenim el primer ordinador personal amb cara i ulls, el 1991 apareix la web i desmunta totalment una bona part de la manera en la qual transmetem i emmagatzemem la informació els humans. I la informació és molt important, perquè és la nostra base cultural.
Al mateix temps, hi ha unes revolucions ideològiques que en comptes de posar l’èmfasi en models totalitzadors, com podia ser el liberalisme o el comunisme, es dediquen a fer èmfasi en parcel·les concretes i que a més són bàsicament antiautoritàries. Aquests moviments ideològics són el feminisme, el pacifisme, l’ecologisme, etc.
I tot això, ben barrejat, ens porta a un moment en el qual de sobte Internet serveix per a tot. Allò que fa cent anys havien començat Picasso i Kafka ara és possible en la vida quotidiana amb els nous models d’informació que crea la xarxa. I comencem a trobar fenòmens que ens desconcerten totalment: les grans manifestacions contra la guerra de l’Iraq varen desconcertar perquè va ser un fenòmen de base, nascut a internet. I els fets posterior a l’11M varen demostrar que res no seria mai més igual: els grans mitjans no es van atrevir a qüestionar la versió oficial fins el darrer moment però en canvi bona part de la població va esdevenir protagonista i els va deixar al marge, gràcies a internet i als mòbils.
Ara tothom pot explicar coses, el periodista deixa de ser el transmissor de la realitat, les fonts són públiques, perquè estan a les pàgines web, els mitjans de comunicació es poden multiplicar de manera exponencial. I aquest és un repte molt dur per a l’actual sistema de mitjans.
Ho és perquè els mitjans ara són pocs i són cars. Estem acostumats a un sistema de mitjans de comunicació en el qual posar en marxa un diari o una televisió costa molts diners i on, per tant, és molt difícil trencar situacions ja establertes. Els mitjans de comunicació se sostenen ara per exclusió, sobre la base que són molt cars. I això permet que uns pocs que tenen interessos molt grans els paguen. Mitjançant el diari, aquestes persones ressalten els seus interessos econòmics o polítics perquè arriben a la majoria de la població. I aquesta capacitat de ressaltar és l’efectivitat dels mitjans, allò que es paga. Durant el dia, arreu del món, passen moltes coses, però ens n’assabente, de molt poques. Perquè els mitjans actuals fan un paper essencialment de filtratge i simplificació. Però aquest paper, precisament aquest, és el que queda més tocat en el nou àmbit que representa internet.
Queda tocat perquè el receptor és diferent. Actiu. A Internet sempre es tria –ara punxe aquest enllaç, ara no el punxe, ara vaig ací, ara no hi vaig, ara m’he perdut i no sé on sóc, punxe la fletxa i torne enrere…. La persona que mira, el lector, és qui decideix la informació que vol mirar i qui la cerca. Cada clic és una decisió activa: un questionament dels mitjans tradicionals, on el lector és un simple espectador passiu. El canvi fonamental d’Internet és que el poder de la comunicació passa de la mà de qui emet a la mà de qui rep. I aquest és un canvi absolutament substancial i bàsic. A Internet, a diferència dels diaris, la televisió o la ràdio, ningú no pot imposar una teoria, ningú no pot imposar una imatge de la realitat. Ningú no pot obligar ningú a tenir una opinió única conformada per un espai tancat que l’alimenta gregàriament.
A més hi ha el fet que l’enllaç “t’envia” a un altre espai. Sempre. I sovint a un espai contradictori o contrari. Això es veu perfectament quan davant un fet important els lectors d’internet ràpidament van a buscar diaris o webs contraris ideològicament entre ells. I comparen. Comparen, i ací és on hi ha la part important, amb voluntat d’explorar per ells mateixos i de fer-se una idea més completa de la realitat. Fins ara, amb els mitjans tradicionals, aquest era un exercici pràcticament impossible de fer o d’uns costos monumentals. Podies anar a un quiosc i comprar tots els diaris. Però així i tot tots som conscients que hi ha moltes veus que no tenen el “seu” diari. A internet la situació és radicalment distinta. Perquè la xarxa ens permet mirar totes les direccions possibles. I també permet fins i tot als individus o a les associacions més minúscules, publicar i expressar amb la seua veu pròpia.
Aquests elements trencadors d’internet introdueixen en el centre del debta la complexitat,com a nou valor en el món de la comunicació. És clar que el confort espiritual de refiar-nos de les paraules d’una persona és molt gran. M’ho crec i em quede tranquil; però el problema és que això, que és el que fem quan identifiquem quin diari volem llegir o quina televisió mirem, no ha de ser necessàriament la millor solució. Vivim en una societat a la qual ningú no li nega la seva complexitat, però, en canvi hi ha qui nega que la informació complexa sigui bona. Tenim una societat complexa, però volem una informació simple, diuen. I aquesta és una contradicció insostenible. El fet que internet no obligue als lectors a combregar amb un mitjà sinó que, pel contrari, els facilite la pluralitat de visions i la capacitat de pensar i analitzar per ells mateixos, és el que la fa tan atractiva als ulls d’una societat que és conscient de la seua pròpia complexitat.
Clar que el contrapès és que la informació complexa ens obliga a un esforç personal: hem de capturar la informació i processar-la, ens obliga a viure en un univers més pesat. Segons el nou esquema, ja no és correcte dedicar-nos simplement a acceptar la informació que ens dóna algú, sinó que hem de buscar la realitat d’aquesta informació, per tal de trobar les diferents cares i per acabar entenet que probablement totes elles tenen una part de raó. Jo crec que això ho hem anat assumint amb molta naturalitat. Però que no cal dramatitzar en excés: serem subjectes actius de la informació quans ens convinga, i en els temes que ens convinga, però no sempre i tothora ja que seria esgotador. L’important és que quan vulguem ho podrem ser.
Explicaré una anècdota. Una vegada vaig contractar pel Canal Satélite Digital la famosa cursa automobilística en què Schumacher va xocar contra la paret. Aleshores el Canal Satélite Digital tenia una opció de Fòrmula 1 que oferia per canals diferents totes les càmeres presents al circuit i permetia a l’espectador, per tant, elaborar una realització pròpia de la cursa.Tu decideixes quina càmera punxes en cada moment. Com que he treballat molts anys a la televisió, tot això em feia molta gràcia i vaig comprar l’opció multicàmera i em vaig posar a jugar com un xiquet realitzant el gran premi. Fins que a mitja cursa m’adone que Schumacher no hi és. I no entenc què passa. El que passava era simplement que m’havia perdut el moment principal de la cursa. Estava en la càmera equivocada en el moment equivocat. I llavors vaig pensar que si hi havia un senyor que cobrava per realitzar, era millor que realitzés ell, que no pas jo, que només jugava. Mai més vaig tornar a comprar l’opció multicàmera.
Què vull dir amb això? Simplement que quan plantege aquest univers no vull dir que estarem decidint tot el sant dia. Imagineu-vos que sou al cinema i en un moment de la pel·lícula –ja s’ha intentat, però s’ha de ser idiota per fer-ho– el film es para i et demanen si el xic besa la xica. I a mi què em pregunten? Normalment en un cinema vull veure una bona pel·lícula precisament per descansar el cervell. No tinc cap interés en ser un subjecte informativament actiu en aquell moment! Crec, per tant, que hi haurà molts moments del dia en què sobreviurà el model antic, tradicional, també de mitjans. Ens agrada ser consumidors passius i ens resulta còmode atesa la tensió de la vida contemporània. I no té res de mal que siguem passius de tant en tant. El mal està en no tenir opció.
Hi haurà, per tant, molts moments del dia durant els quals no voldrem decidir sobre la informació que rebem i on preferirem que un altre decidisca per nosaltres. Sobretot en aquella informació poc important, irrellevant o amb escassos matisos. Per exemple: “El València guanya el Real Madrid 3 a 0”. Ací no hi ha matisos importants, no hem de donar voltes al tema, que està claríssim. En canvi, hi haurà altres temes que ens resultaran especialment importants per a nosaltres i dels quals voldrem saber fins el detall més menut. Seran aquests els moments en els quals per curiositat, per necessitat personal o col·lectiva, decidirem no ser lectors passius, sinó actius. Quan això passa, i passarà cada vegada més, el periodisme tradicional no serveix. De fet, hi ha noves eines, bàsicament a Internet, que són molt millors i molt més adequades per a afrontar aquesta nova situació.
El dia 11 de setembre de 2001, a Nova York, el primer avió esclatava a un quart de quatre, em sembla. A les cinc, recorde que a VilaWeb teníem una sensació molt estranya, perquè havia entrat molt poca gent al diari, comparat amb un dia normal. No sé què va passar a les cinc –sí que ho sé, tinc una teoria; ara feia retòrica– que, de sobte, va començar a entrar gent, i de les cinc a la una de la matinada, hi va haver l’allau més monumental, no només a VilaWeb, sinó a Internet, que s’havia vist mai fins aleshores. Què va passar? De tres a cinc la gent mirava la televisió, perquè òbviament la televisió és molt més perfecta ensenyant imatges que Internet. No hi ha cap dubte que l’impacte que produïa aquella imatge era tan hipnòtic i brutal que no podíem apartar els ulls de la televisió. Però la televisió, que és molt bona per a ensenyar què està passant, és totalment inútil per a explicar què passa. I la seua fascinació es va acabar en el moment en què es van acabar les imatges, quan ja les havies vist vint voltes. En aquell moment, la gent necessitava explicar-se perquè havia passat allò i va ser aleshores que va decantar brutalment cap a Internet. L’11 de març, arran dels atemptats de Madrid, va passar una cosa semblant però encara més exagerada, perquè els mitjans tradicionals varen fer molt malament la seua feina i varen deixar tot el camp lliure a la xarxa.
Ara bé: de què estem parlant quan diem “Internet”. No n’hi ha prou amb dir “Anem a Internet”, perquè un cop a dins, on vas? No és com dir “vaig a llegir aquell diari”. I no ho és perquè les característiques del mitjà el converteixen en una cosa diferent.
Internet té una característica bàsica, que el diferencia de qualsevol altre mitjà i el fa únic. I aquesta és l’enllaç o link. L’enllaç és aquella peça única que distingeix internet de la resta de suports. I el seu “codi genètic”. Un codi ben incompatible amb les tradicions de la premsa convencional. Perquè? Doncs perquè un enllaç, generalment, envia a “un altre”.
L’enllaç et convida a visitar coses. Si visiteu la portada de VilaWeb gairebé mai no arribareu al final, perquè sempre hi ha un enllaç que et distreu i te n’hi vas. Hi ha qu sempre ens ho han criticat, però nosaltres estem convençuts que és el que s’ha de fer a Internet. I per això fem la broma de dir que no som un portal, sinó un portaavions, des d’on la gent s’envola i va a navegar per on vol. I on la gent torna a respostar combustible, en forma de noves adreces.
L’enllaç és l’essència d’Internet. Però trobar-lo, classificar-lo, cercar-lo, sembla més aviat feina de documentalistes que no de periodistes. Aquest és un dels motius pels quals defense que el periodista d’internet ha de tenir una certa idea, com a mínim un cert esperit, de documentalista. La frontera entre les dues professions s’ha fet molt fina i ho serà encara més.
Aquest nou escenari de trobada entre periodistes i documentalistes crec que retrata perfectament les necessitats del periodisme digital. Tenim un món en el qual la complexitat ja és un valor informatiu. I a més a més tenim un instrument –perquè a vegades hi ha valors que no tenen instruments i, per tant, es queden en teoria– que es diu Internet per a ressaltar-la, per a posar-la en pràctica. Hem de saber com articulem tot un nou model de periodisme revolucionari que entén que la realitat és una cosa complexa que mai podem capturar amb una sola veu. En aquesta tasca és on crec que conflueix una part de l’esperit del periodista amb una part de l’esperit del documentalista. I on hi ha la base més certera de com serà el periodisme de demà mateix. En aquest sentit a VilaWeb creiem fermament que el nostre paper és sobretot donar punts, rutes, a partir de les quals cadascú es construeix la seva opinió. Una manera de fer periodisme indiscutiblement diferent.