Tot va començar ací. Aquesta és la capçalera del primer número d’El Temps, que va arribar als quioscos el 28 de maig de 1984. Aquesta és la gent que em va acompanyar en el primer moment i de la qual, com és fàcil d’imaginar, vaig aprendre moltes coses.

Cal aclarir, però, que el periodisme el 1984 era molt diferent del que és avui. Per exemple, ningú dels qui vam participar en els inicis d’El Temps —excepte potser Vicent Sanchis, i no n’estic segur— teníem la carrera de periodisme, que en aquell temps només es podia fer a Madrid i a Barcelona. Tots vam fer via a través del que aleshores es coneixia com les tres vies d’accés a la professió, dues de les quals basades en el treball com a professional en una empresa periodística.

A Pequín, durant la revolta de Tiananmen, vaig acabar treballant per a la CNN i tot. Ells es van anar quedant sense redactors i va arribar un moment que no en tenien cap que pogués entrar al seu servei en espanyol, CNN-Telemundo. Així que van demanar a TVE, on jo treballava, si els podia fer la feina a ells també. No era pas tan complicat: gravava el tema que havia previst fer i després feia diverses entradetes, en català i en castellà per a TVE i en castellà per a CNN-Telemundo.

Van ser tan amables que un dia em van enviar una cinta amb tots els reportatges que els havia enviat des de Pequín. Però la cinta me la van perdre a Sant Cugat. Em queda el paper que l’acompanya i que certifica, veges!, que jo també he treballat per a la CNN…

I poc després no em van voler a TV3. Em vaig presentar a les oposicions per a ser redactor d’internacional, les vaig guanyar i vaig rebre aquesta carta que em deia que em cridarien per incorporar-me a la redacció. No em van cridar, i jo tampoc no vaig insistir massa perquè vaig saber, per un conducte no reglamentari, que no em volien pel meu accent valencià.

Abans d’entendre internet, ja vaig intentar fer coses amb els ordinadors: programes en Hypercard com els de la foto, o una revista també en Hypercard que es deia Samizdat, on va escriure un congressista aleshores poc conegut anomenat Al Gore —li vaig enviar un correu demanant si podia publicar en català un article seu i em va respondre que encantat. Tots aquests materials, em tem que s’han perdut…

Abans de la web hi havia Compuserve, i allà és on vaig conèixer Wayne McPhail, el meu bon amic canadenc, una de les influències periodístiques més grans de la meua vida. Em va ensenyar a entendre internet i em va obrir tot de portes. A Chicago em va fer conèixer personatges interessantíssims en una conferència on va acudir gent de tot el món que feíem experiments amb aquella cosa que tot just començava.

L’estiu del 1995 em va demanar que l’ajudés a posar en marxa el laboratori d’internet al seu diari, el Hamilton Spectator, cosa que em va permetre viure des de dins el funcionament d’un diari canadenc i comprovar com de diferent es treballa allà. A l’Spec hi vaig aprendre molt.

D’aquella època és també l’aventura d’El Temps Online. L’Assumpció era la directora del setmanari i em va demanar si, per celebrar els deu anys, podia inventar alguna cosa amb les maquinetes que feia servir tothora a casa. Va náixer aquest fantàstic projecte. Vist des d’ara era molt poc, molt primitiu, però en aquell moment va servir per a aprendre moltíssim sobre com fer periodisme a les xarxes. Precisament és El Temps Online el que em va permetre contactar amb el Wayne.

El projecte el vam fer amb Servicom, el primer servidor privat d’accés a internet que hi va haver.