Vaig arribar al diari La Vanguardia de la mà de Lluís Foix, un periodista que he considerat un dels meus mestres i a qui crec que puc considerar també un amic. Amb l’Assumpció vaig anar un dia a visitar-lo al diari, just quan jo acabava d’arribar de València. En teoria ell era molt de dretes i jo era molt d’esquerres però l’Assumpció em va fer notar que teníem la mateixa biblioteca. Es va fixar que molts dels llibres que Foix tenia al darrere de la seua taula al diari jo els tenia també a casa.
A La Vanguardia vaig treballar a la secció d’internacional, de manera intermitent i a partir del 1995 em vaig fer càrrec de posar en marxa La Vanguardia Digital, en un equip que capitanejava Txema Alegre, un periodista enorme i una de les millor persones que he vist mai en una redacció i del Lluís Reales, un autèntic pioner i autor d’una de les millors coses que he vist mai en un diari, aquella brillant secció de ciència que feia amb Vladimir de Semir.
Enmig de tot això i encara no sé massa bé per quin motiu durant uns anys vaig anar publicant de manera regular articles d’opinió al diari. El primer és del 1989 i el darrer del 1998, gairebé deu anys després. Va ser Foix que m’ho va proposar i vaig procurar fer-ho tan bé com vaig saber, encara que sóc conscient que sovint trepitjava la ratlla, com quan vaig parlar de les tortures als independentistes de l’Operació Garzón o quan vaig dedicar l’article a Guillem Agulló, just després del seu assassinat i quan bona part de la premsa es dedicava de ple a manipular els fets. Foix ho va aguantar tot perquè és un pagès anglosaxó, de sòlida opinió pròpia.
Ací hi ha un bon grapat, segurament la gran majoria, d’aquells articles d’opinió.