Quan la nova reencarnació del Diari de Barcelona es va posar en marxa, a meitat dels anys vuitanta, em van demanar si volia ser el corresponsal del diari a València. Vaig acceptar i em vaig divertir prou fent temes de tot tipus, des de seguiments de nits electorals a especials de falles o entrevistes.
Aleshores va eixir l’oportunitat d’anar a Barcelona i integrar-me a a redacció, cosa que vaig fer. Al diari, sota la direcció sobretot de Josep Pernau, del qual vaig aprendre moltíssim, hi vaig fer una miqueta de tot. Informació espanyola i internacional, reportatges, opinió… fins i tot em va tocar fer l’horòscop alguna vegada (!!)
Hi vaig alguns viatges com aquest a Gibraltar en ocasió de l’acord anglo-espanyol. Hi vaig poder entrevistar el primer ministre de l’època en una de les entrevistes més coloristes i sorprenent que he fet mai. Vaig començar tractant-lo de Sir i parlant-li en anglès i ell va respondre ‘qué disse, quillo?’. Va ser molt divertit, malgrat la tensió del moment.
Amb el pas del temps vaig fer molt aticles d’opinió al DdB, en diversos formats. En vaig fer de política internacional, a la secció d’opinió o també a la portada, en una peça que en deien ‘El davantal del Brusi molt preuada per tothom.
Tot anava raonablement bé. Fins que va arribar aquest article.
Vaig voler fer, en un dels articles un homenatge, massa poètic a Nelson Mandela. I em va eixir això. Recorde que vaig tancar l’ordinador satisfet i me’n vaig anar a casa. L’endemà, però, en comprar el diari al quiosc em vaig adonar que me l’havien censurat. Entre els noms apareixia el de Pere Bascompte, un dels líders de Terra Lliure que en aquell moment era a l’exili. I l’havien esborrat. Curiosament havien deixat el nom d’Urlrike Meinhoff, així que la censura només podia ser deguda a l’independentisme.
Em va sorprendre que ningú no em digués res i que es pensaren que podien entrar al meu article, esborrar una paraula i avant. Pernau ja havia desaparegut i el diari havia quedat copat per una colla de comissaris polítics del PSOE, capaços de fer una barrabassada com aquesta. De la direcció només Huertas Claveria, amb una dignitat enorme, es va disculpar, encara que ell precisament no hi tenia res a veure.
Jo m’ho passava molt bé en aquell diari. Hi tenia companys magnífics (Pep Morell, Mercè Ibarz, Carlos Ruiz…) amb els quals era un goig treballar. Però allò no es podia consentir. Aix´í que vaig decidir posar-me a buscar feina i plegar.