1. Sobre el país
Dir que el nostre és un país difícil ja és gairebé un tòpic. Per definició una nació sense estat és un país difícil, ja que és un país coix. Si, a més, és tan gran com per tenir 11 milions d’habitants les dificultats creixen aritmèticament. Si es divideix en 9 nous entitats provincials (com a mínim!), en tres o quatre de supraprovincials, en tres estats… i algunes d’aquestes divisions generen àmbits informatius propis, més difícil encara. Per acabar-ho d’adobar no hi ha gairebé cap mitjà informatiu que tinga la voluntat de ser de tots.
La dificultat nacional, doncs, és palesa. Però no cal exagerar. Els Països Catalans és la nació sense estat més potent, culturalment, d’Europa occidental i manté una important reivindicació política. Nacions més grans han desaparegut o estan a punt de fer-ho una mica per tot arreu, mentre no sembla clar que això vaja a passar amb nosaltres en un futur immediat Una altra cosa són les previsions a llarg termini. . .
El nostre país comença a Salses, en la comarca del Rosselló i acaba a Guardamar, en el Baix Vinalopó. D’oest a est s’estén des de Fraga, a la comarca del Baix Cinca, fills a Maó, en l’illa de Menorca.
Tot i això hi ha tres zones més, res del que passe en les quals ens és aliè. Aquestes són les comarques occitanes de la Vall d’Aran i La Fenolleda, les comarques castellanes o aragoneses de l’Alcalatén, l’Alt Millars, l’Alt Palància, Els Serrans, el Racó d’Ademús, la Plana d’Utiel, la Foia de Bunyol, la Canal de Navarrés, la Vall de Cofrents, l’Alt Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i el Baix Segura i la ciutat sarda de L’Alguer.
Aquestes zones han de formar part, també, del nostre marc informatiu bàsic, sobretot l’Alguer, un territori nacionalment sard però que parla català.
La Fenolleda, i sobretot, la Vall d’Aran, són territoris occitans on la llengua pròpia encara existeix i ha de ser respectada, sobretot per nosaltres. Aquestes comarques són administrativament catalanes, però no nacionalment. No se’ls ha d’aplicar, doncs, el nostre gentilici. I si ens hem de referir a institucions o topònims o noms propis ho hem de fer sempre en la forma occitana.
Un cas semblant és el de les comarques de parla castellana situades administrativament al País Valencià. D’aquestes la comarca de la Vega Baixa del Segura va ser una comarca lingüísticament i nacionalment catalana, però ja fa segles que deixà de ser-ho. Els ciutadans d’aquestes comarques tenen per llengua natural diversos dialectes de l’espanyol, però en algunes d’elles hi ha un fon sentiment de valencianitat que mereix el nostre respecte. Finalment hi ha el cas de la ciutat sarda de L’Alguer. En aquesta ciutat perviu una comunitat catalana que usa encara la nostra llengua i es reconeix com a catalana, sense contraposar aquesta identificació a la de sards. L’Alguer, tot i tenir en comú amb nosaltres l’idioma, no forma part del nostre àmbit informatiu més pròxim, ja que el seu és Sardenya, Itàlia en el pitjor dels casos.
Hi ha un altre cas, novetat d’internet, que és la presència de comunitats catalanes disseminades en diversos països i que es comencen a organitzar. Les seues realitats informatives formen part, sens dubte, del nostre àmbit d’acció periodística i els fets que protagonitzen a Austràlia, a Cassamance o a Nova York… els hem de tractar com fets que formen part del dia a dia informatiu de la nació.
En aquest sentit a VilaWeb hem assumit seguint la línia iniciada per El Temps, sota el mestratge de Ramon Barnils, com a a tasca pròpia la consolidació d’un marc informatiu nacional i propi basat en aquesta demarcació geogràfica i humana.
Per això el tractament de les informacions a VilaWeb no oblida mai la totalitat de la nació –real o virtual.
Cal distingir, però, dos tipus de temes: -un, que podríem anomenar “local” independentment del seu abast, centrat en un afer o un personatge d’una dimensió geogràfica reduïda -i un segon, general, que o bé és comú a diverses parts de la nació, o a tota, o bé és local però té una clara repercussió nacional. Tots dos casos mereixen un tractament específic. En el cas del primer, cal escriure donant les claus de l’afer però sense pretendre magnificar-lo. Els que viuen fora de l’àmbit “local” han de poder entendre la qüestió però no necessiten res més que això. No cal forçar l’article amb referències a la resta de la nació si aquestes no estan plenament justificades. Generalment la majoria dels articles publicats en les diverses seccions locals de VilaWeb cauen de ple en aquesta categoria.
En el segon dels casos, i independentment de la seua extensió geogràfica, cal fer un esforç per situar el tema interelacionadament amb fenòmens semblants que es puguen donar a la resta del país. Exemple: si escrivim sobre el transport il·legal d’armes des del port de Castelló de la Plana, cal esbrinar si aquest transport es fa també des d’altres ports. Aquesta informació pot ser auxiliar, telegràfica, fins i tot un simple enllaç recomanat, però hi ha d’estar.
Si tenim bona informació sobre el port de Castelló és preferible fer un article centrat en aquest cas. Però també cal analitzar si no és més complet i interessant fer un article del tipus “El trànsit d’armes des dels nostres ports”, amb un clar sentit globalizador des del principi.
Marcar l’àmbit nacional com a àmbit informatiu no ha d’implicar un tancament forçat del mateix. Per seguir amb el tema anterior: una vegada aclarits els principals punts de l’afer “trànsit d’armes des dels ports catalans”, pot completar-se amb un repàs al mateix tema però aplicat al marc europeu.
Des d’un punt de vista nacional i informatiu ens és convenient remarcar l’àmbit europeu. El procés de la unitat europea avança molt ràpidament i ja és més voluntàriament polític circumscriure’s a l’àmbit estatal espanyol o francès que a l’àmbit de la Unió.
És habitual magnificar a nivell informatiu un esdeveniment o notícia que haja passat en els àmbits espanyol o francès d’una manera que no ho faríem mai si aquest mateix esdeveniment haguera passat a Polònia o Irlanda. En aquest sentit, davant per exemple un accident d’autobús mortal, el redactor de VilaWeb ja de preguntar-se, en el cas que haja passat a Espanya o França si li donaria la mateixa importància cas que aquest accident haguera passat a Alemanya o Grècia. Si la resposta és afirmativa aleshores cal fer el tema. Si la resposta és negativa no. Si un accident d’autobús al Tirol no és notícia un accident semblant a Extremadura tampoc no ho és.
Tot i això n’hi ha encara molts temes que, evidentment, tenen un sentit “espanyol” o “francès”. Aquests no cal defugir-los ni disfressar-los (això seria, en ambdós casos anti-periodístic).
En aquests casos només cal tenir cura de no barrejar indistintament la nostra posició amb la dels altres. Exemples: eleccions parlamentàries espanyoles. En aquest cas a l’hora d’informar o d’analitzar els resultats cal distingir entre la consulta al nostre país i a fora. Un altre exemple: es produeixen detencions de pressumptes militants islamistes en diverses ciutats de l’estat francès, entre les quals a Perpinyà. La nostra informació cal encapçalar-la a Perpinyà i fer-hi la referència principal. La raó: al nostre lector li és forçosament més pròxim i a Perpinyà tenim lectors, cosa que pot passar en altres ciutats de l’estat francès però no en la mateixa proporció.
Una qüestió delicada és la del gentilici. No tots els catalans es reconeixen com a tals. Això no és massa greu (altres nacions, com els noruecs, els holandesos o els occitans, han discutit o discuteixen, encara, sobre com es diuen) però sí que és una complicació política i tècnica.
En aquest tema -com en el del nom de la nació- cal ser moderadament prudents.
Com a norma mínima es pot dir que en els textos informatius el gentilici “català” ha de tenir una significació nacional (no es pot dir “els ports catalans i els balears”). Però quan la informació es circumscriga a àmbits regionals cal usar el gentilici privatiu. Així, si només estem parlant dels ports valencians direm “els ports valencians”.
Una altra norma seria la d’evitar usar “català” com a “català del Principat”. No és fàcil, perquè la costum hi ha portat, però cal fer l’esforç. Hi ha formules el·líptiques, (com ara “als ports del Principat” o fins i tot “als ports de Barcelona, Tarragona i Vilanova…”) que han de prevaler en aquest cas.
Pel que fa al nom de la llengua aquesta és, inexcusablement “llengua catalana”. En els textos informatius no s’ha d’usar una altra formula excepte en el cas de cites textuals o quan siga. important aclarir la forma concreta d’un text o una informació (exemple: “la Coordinadora d’Escoles en Valencià ha decidit…” o “la modalitat balear de la llengua catalana, segons l’estatut d’autonomia… “). En els articles d’opinió cal respectar el text de l’autor.
Des de VilaWeb cal estar sempre especialment atents a les manifestacions polítiques socials culturals i esportives del nostre país. Sobretot cal informar-ne. Podem pensar que aquest cantant o aquell partit és millor o pitjor però és obligació nostra constatar la seua existència i parlar d’ell. Sempre que siga notícia. No es fa cap favor ni al país ni al periodisme escrivint pamflets des d’un mitjà de comunicació. Els pamflets tenen el seu lloc i aquest no és la premsa.
2. Sobre la xarxa
Internet és un suport de la nostra informació però al mateix temps la seua estructura determina aquesta. Per exemple: en el món dels diaris en paper és normal pensar en termes de competència ja que la compra d’un diari normalment és una tria que va en contra de la compra del diari de la competència. A la xarxa, en canvi, ningú no entra a una sola web mai. Per tant el sentit de la competència s’altera radicalment per la forma en la qual funciona la xarxa.
A Internet el pes físic de la informació també és important. Les pàgines arriben a les cases dels lectors a través de la xarxa. Un excés de gràfics o qualsevol altre aspecte de la informació que signifique un tamany excessiu pot marcar la diferència entre una pàgina bona i una que no ho és. Si el lector es cansa d’esperar a que la pàgina baixe aleshores la nostra feina no té sentit.
Internet és, per definició, una xarxa global. Accessible des de qualsevol part del món en igualtat de condicions. Cal tenir en compte aquest fet. Tot i això, en el nostre cas, els nostres lectors o bé provenen de la zona tradicionalment catalanoparlant d’Europa o bé viuen en una altra part del món però són conscients de que la catalanitat fins ara ha estat lligada de manera estreta a la geografia. En aquest sentit accepten amb normalitat, per exemple, que les hores s’expressen en l’Hora Central Europea o que les referències principals siguen concretades en el territori tradicional. Però si hi ha ocasió d’atendre de manera global la comunitat de parla catalana arreu del món és millor fer-ho.
La xarxa és incontrolable i incensurable. No té cap sentit amagar una adreça si aquesta és pot trobar simplement fent una cerca al Google. En qualsevol cas és lícit prendre la decisió de no ressaltar un enllaç concret si es considera que publicar-lo viola els drets de les altres persones. Per exemple en el cas de les persones degollades per grups de tendència islamista a l’Irac no potenciarem la vessant d’espectacle del crim ensenyant la seua web. Tanmateix mai es podrà prendre una decisió semblant que siga justificada exclussivament en base a criteris ideològics.
Els enllaços o links són la matèria primera i la més vital d’internet. Allò que marca la diferència. Per tant la tria d’aquests enllaços és un dels elements bàsics del treball de VilaWeb. S’han de buscar i oferir al lector els enllaços que siguen el més concrets possibles respecte al tema que estem tractant. En aquest sentit, per exemple, si hi ha una nota de premsa referent a la notícia tractada no enllaçarem a la portada sinó directament a la pàgina on hi ha aquesta nota de premsa. Sempre que hi haja la possibilitat d’enllaçar en català prioritzarem aquest enllaç. És correcte enllaçar pàgines també en francès, espanyol, italià, portugués o anglès. Els enllaços a altres llengües han d’estar justificats pel tema tractat. Per exemple en una informació esdevinguda a Euskalherria serà normal fer un enllaç a una pàgina en èuscar. Però no enllaçarem a una pàgina, per exemple, en grec, si estem parlant de les eleccions a Noruega.
De vegades una pàgina pot ser enllaçable, amb independència de la llengua, perquè conté altres materials, com ara fotografies, interessants i rellevants. En aquest cas s’intentarà, si la llengua no és habitual, explicar en el text de l’enllaç el que el lector es trobarà.
Cal intentar que els enllaços oferisquen una visió plural del fet. Per exemple si hi ha un incident a Jerusalem hauríem d’intentar enllaçar a webs israelianes i palestines. O si hi ha una discussió al Parlament caldria enllaçar a les notes de premsa sobre aquesta discussió de tots els partits parlamentaris i si és rellevant també de partits que no ho siguen.
Sempre cal comprovar, després de publicada la portada, que l’enllaç funciona de manera correcta i que envia a la pàgina prevista. De vegades pot passar que amb el pas de les hores aquella pàgina deixe de funcionar normalment. Si ens n’adonem ho hem d’advertir al lector però mantenint l’enllaç.
3. Sobre l’ofici
Un periodista és un senyor, o una senyora, que viu del sou que algú li paga per a que busque o interprete notícies i les redacte, bé per a ser llegides per algú altre bé per ser llegides per ell mateix en públic.
Per tant el periodista és una persona normal i corrent
Per a poder fer bé el seu ofici, en conseqüència, el periodista necessita dominar i conèixer dos utensilis: la llengua i la informació. Sense conèixer la llengua (la llengua amb la qual es relaciona amb aquells que reben les seues notícies) difícilment podrà explicar allò que sap. Si no té informació allò que puga dir tindrà molt poc interès. (Fins i tot un periodista d’opinió necessita molta informació per poder fer bé el seu treball).
Hi ha una tercera cosa que resulta important per a un periodista: saber qui és el seu públic. Saber què li interessa i què no. Saber què li agrada i què li molesta. Però aquest tercer punt d’interès no és com els dos primers. El periodista -excepte quan va per lliure, és a dir quan és un free-lance- treballa per a una empresa que té, o hauria de tenir, una idea clara de qui són els seus lectors i com s’ha d’orientar el producte per a vendre més. Per tant el periodista (si no és que li toca assumir un càrrec directiu) no n’ha d’estar tan preocupat d’això com de mantenir i fer créixer el seu nivell de coneixements de la llengua i les notícies. Però ha de saber què pensa i vol l’empresa -sense caure en servilismes sense fonament- i no està de sobres que sàpiga una miqueta sobre els seus lectors per experiència o intuïció pròpia.
Cal advertir que hi ha un perill: fer el lector a la pròpia imatge. Considerar que tots els lectors volen el mateix que un vol. Contra això hi ha dos arguments incontestables que són l’audiència i els comentaris que poden arribar a la redacció. Això no vol dir, però, que l’audència justifique una línia editorial o un model periodístic. En absolut. De fet és constatable que una certa despreocupació per les xifres d’audiència en benefici de concentrar-se en el model informatiu propi sol donar bons resultats.
Hi ha, encara, una altra peça essencial en la vida del periodista: els contactes. Els contactes són aquella gent a la qual coneix i, especialment, aquells que en un moment determinat poden confirmar o desmentir una notícia. O proporcionar-la. Un bon periodista, sobretot si està especialitzat en una àrea concreta d’informació, té molt bons contactes i els fa servir constantment. Evidentment procura mantenir amb ells bones relacions i sovintejar-los.
L’únic privilegi d’un periodista és el d’estar prop de les notícies. I aquest únic privilegi -el d’estar prop de la informació- implica, o hauria d’implicar, una contrapartida lògica: el periodista està obligat moralment a explicar tot el que sap. L’únic impediment pràctic permanent és la censura -pròpia o externa, legal o tàcita- sobre el tema que es tracta. Censura que sempre i en tot moment, i siga quin siga el seu orígen, ha d’intentar salvar.
Un periodista rarament salva o enfonsa un país. Per tant no val la pena creure’s que pot contribuir-hi d’una manera més o menys eficaç del que ho fan els altres.
Pel que fa a la seua vida personal i col·lectiva el periodista té, o hauria de tenir, els mateixos drets i obligacions que qualsevol altre ciutadà.
l, entre aquests, el de relacionar-se amb la seua empresa de la manera que ell considere més correcta. Si l’empresa té unes normes fixades en aquest aspecte, el periodista, quan s’hi incorpora, ho ha de fer conscient d’on ha entrat i en quines condicions ho ha fet.
Les aficions i hobbys de qualsevol persona poden ser també els d’un periodista. En el periodista, però, és innata la curiositat. I no s’ha de tenir cap remordiment en usar el temps lliure per fer feines -llegir, principalment- que aparentment poden ser una continuació del treball diari. Especialment si les faríem d’igual manera en el cas de no ser periodistes.
Per la mateixa raó no s’ha de tenir tampoc cap remordiment en usar el temps lliure en fer feines completament allunyades de la professió, o en no fer res.
A efectes legals, en l’estat espanyol, és periodista aquell que ha estudiat Ciències de la Informació (carrera de cinc anys) o en l’antiga Escola de Periodisme, aquell que ha fet alguna altra carrera superior i pot demostrar un treball continuïtat de tres anys com a periodista o, simplement, aquell que pot demostrar que durant cinc anys el periodisme ha estat la seua font bàsica d’ingressos, ni que siga irregularment.
En l’estat francès la professió és reglamentada per una llei de 1935 segons la qual hi ha tres criteris per a considerar periodista a una persona: la col·laboració permanent en un òrgan de premsa, la retribució d’aquesta col·laboració segons les normes habituals i el fet que aquesta retribució siga la font principal d’ingressos del professional en qüestió. Tot i que augmenten constantment els llicenciats en ciències de la informació però encara la majoria dels periodistes no hi han anat.
A Andorra no hi ha una legislació particular sobre aquest tema.
Tot i això, cal anar amb compte amb el corporativisme. Resulta discutible, i totalment inútil en l’era d’internet, creure que l’accés als mitjans de comunicació quede tancat excessivament i convertit en una reserva pels periodistes. No li faríem cap favor a la llibertat d’expressió.
En qualsevol cas crec que qualsevol persona pot exercir de periodista si té els coneixements adeqüats.
Per a treballar a internet aquests coneixements han d’incloure unes certes normes de documentalisme i una important capacitat per a moure’s a la xarxa i trobar i classificar informació.
4. Sobre la informació
Informar és aportar dades. Una dada és un fet. I un fet sempre ha de ser comprovable. És informació tot allò que passa. Els rumors, segons com, també són informació (però sempre s’ha d’advenir que són rumors i només rumors i cal presentar-los només en casos molt extraordinaris i mai com a norma). Que no passe res, en segons quins casos, també pot ser subjecte d’informació. El paràmetre més important a l’hora de mesurar una informació és el seu interès. Una notícia pot ser bona o dolenta, però això no importa gens si és interessant: cal intentar publicar-la. La notícia no és, però, mai asèptica. La informació passa, almenys, a través del tamís del periodista. En la majoria dels casos també ho fa a través del dels informants. Això no té res de mal si el periodista intenta ser coherent amb el seu ofici i tots dos honrats amb ells mateixos. Una mala interpretació sincera no té res de condemnable. Una mala informació intencionada ho té tot.
Amagant una notícia no es guanya gran cosa. Pot passar que la un altre destaque i et pose en evidència. Però, sobretot, això no evitarà que haja passat i que es puga repetir.
Una notícia ha de tendir a ser completa. L’ideal és que al lector no li quede cap dubte un cop llegida. En qualsevol cas sempre hauria de respondre, en la mesura que això siga possible, als següents interrogants:
- -què ha passat
- -a qui
- -quan
- -on
- -com
- -i perquè
També cal enllaçar la notícia amb les fonts més rellevants de la mateixa.
Aquestes dades cal presentar-les directament i clara, amb la major precisió possible. El condicionament més gran per a una notícia és l’espai en el qual pot ser contada. _ Això fa que algunes notícies, sovint moltes, queden fora i que siga necessari seleccionar quines es consideren més interessants per a ser ofertes al públic. Contra això no hi ha res afer.
L’ús dels adjectius sol ser espinós i difícil. Però no es pot recomanar, simplement, la seua abolició. L’espai generalment comprimeix al mínim raonable allò que un periodista voldria explicar. Quan menys espai hi haja, per tant, menys literatura i més sobrietat. La manera més fàcil de descriure que una porta és verda és dient “la porta és verda”.
Tot i això si la porta és una porta victoriana del centre de Dublín, pertanyent a la casa on Joyce va viure la seua infantesa, segurament la frase anterior no serà la més exacta, la més interessant ni la més raonable. Cal trobar, doncs, l’equilibri.
El periodista sempre ha d’aplicar davant una notícia el seu background (memòria, arxiu…) particular. Relacionar-la amb el passat, amb el futur i amb els seus laterals. Si s’aconsegueix connectar alguna relació, i no es tracta d’una especulació indemostrable, és bo afegir-la a la notícia.
De vegades les notícies més insignificants són les millors. Perquè obren la porta a descobriments difícils. No cal defallir quan es busca alguna cosa. Si cal s’ha de trucar més de dues vegades a la mateixa porta. La insistència i la exhaustivitat són bones armes sempre.
Quan es treballa en una informació a partir d’una afirmació feta per algú s’han de mantenir sempre identificats els orígens de la mateixa -les fonts. Si aquestes són personals i no hi ha més remei es pot pactar que no es faran públiques. Però sempre s’ha de saber quina part de la informació ha arribat de les seues mans o la seua boca. De vegades el director té dret a conèixer la identitat d’aquestes fonts, però des d’aquest mateix moment és corresponsable del secret.
És imprescindible, sempre i sense excepció, contrastar les fonts. Si un informador explica alguna cosa comprovable a través d’altres conductes, s’ha d’intentar verificar-la. Si s’explica d’una altra persona s’ha de fer que l’altra persona denegue o confirme la informació. En alguns casos després de contrastar -i si la contradicció és manifesta cal tornar a preguntar a la primera font. Com a norma a VilaWeb mai no s’hauria de publicar una informació originada en una sola persona, a no ser que siga un fet contrastable sense necessitat d’acudir a les fonts.
En el text final no és necessari identificar totes les fonts. No cal estar escrivint cada cinc línies frases del tipus “segons en…” o “d’acord amb la versió de… “.El que sí que cal és identificar, si és possible, la font més destacada o la que proporciona una informació més sorprenent. El silenci de la part afectada per una acusació no és suficient per a confirmar al lector la veracitat de la informació però pot ser significatiu.
Que una persona denegue una informació -especialment si l’afecta a ell, i de manera negativa- no significa que aquesta siga falsa. Però s’ha de fer constar que ha estat denegada.
Cap informació provinent d’una font personal podrà ser publicada si aquesta persona no era conscient de que estava parlant davant un periodista en l’exercici de la seua professió. Encara que haja afirmat una cosa concreta i útil, si no sabia que estava parlant d’un periodista no la podrem usar.
Cal no publicar una notícia si després de treballar-la arribem a la conclusió que no hi ha tema. No cal considerar com a treball perdut el temps invertit en investigar-la.
Finalment: l’eina bàsica del periodista és la informació. Però cal saber-la escriure. Rescriure un text no és cap pèrdua de temps, com tampoc és estrany escriure’l amb un altre redactor. L’important és que la informació quede ben escrita, això és: que es puga entendre d’una sola llegida.
5. sobre la categorització de les notícies
Una de les parts més complicades de la feina dels periodistes és mantenir obert el fil de l’actualitat al llarg de les vint-i-quatre hores del dia. En aquest sentit són diverses les variants a tenir en compte
-l’actualitat
-la importància de la notícia per ella mateixa
-el factor sorpresa
-la quantitat d’informació disponible
-el fet que hi haja o no pàgines d’internet relacionades amb la notícia i que es poden enllaçar per donar més arguments als lectors.
De tots aquests criteris els més importants són els dos primers. El factor actualitat és essencial.
Una notícia es pot anar actualitzant afegint enllaços a agències de notícies o a altres diaris i mitjans. Quan es fa això és recomanable, però, canviar també com a mínim el titular o la fotografia.
Cal guardar un equilibri entre la informació generalista i l’alternativa, sobretot si es té la voluntat de ser un mitjà líder. Però entenc que ser un mitjà líder és compatible amb oferir un tipus d’informació que altres mitjans no ofereixen, bé per condicionants de tipus polític o econòmic bé perquè no entren els paràmetres habituals del que aquests mitjans entenen per informació.
En aquest equilibri no hi ha regles exactes. Una norma correcta és valorar qui és el protagonista de la notícia. En el cas de persones o entitats que tenen un presència corrent en els mitjans es valorarà de forma especial la magnitud de la notícia en qüestió. En el cas de persones o entitats que rarament accedeixen als mitjans els criteris de valoració tindran en compte l’excepcionalitat d’aquesta presència a l’hora de valorar el seu posicionament. Per exemple un comunicat d’un partit polític parlamentari rarament serà tractat com una notícia important. En canvi un posicionament públic d’una assemblea d’investigadors en un moment de conflictivitat extraordinària d’aquest sector serà atès amb més facilitat.
Les notícies més importants no han de ser necessàriament les que es generen a Barcelona o València. Lògicament el pes de les dues capitals és molt gran però una notícia generada en qualsevol comarca, si pensem que té validesa com a tal, és també una notícia d’abast nacional. L’hem de fer una notícia d’abast nacional.