El maig del 1994, l’Assumpció Maresma era la directora del setmanari El Temps i la revista feia deu anys. Des del 1991 jo estava connectat a xarxes, en un primer moment a través del desaparegut i molt enyorat per mi Compuserve -un paradís per a qualsevol periodista de l’època. No sé com ho vaig aconseguir, però Telefónica em feia pagar tarifa local per a connectar-me al node de Compuserve a París i això em va obrir tot un món que ací simplement no estava a l’abast. A Compuserve existia un fòrum de catalans a l’estranger i va ser allí que vaig començar a fer experiments sobre què podia inventar-se, periodísticament parlant, traient profit de les xarxes.
Posteriorment va aparèixer Servicom, que era una BBS local de Vic, obra del gran Alberto Lozano, que es va estendre a Barcelona i va esdevenir el primer gran servei d’internet privat del país. Al voltant de Servicom ens vam agrupar aleshores una colla de gent inquieta entre els quals destacaven l’Alfons Cornella, el Luís Ángel Fernández Hermana i Lluís Reales.
Abans de connectar Servicom a internet, encara com a BBS, doncs, va sorgir l’oportunitat de fer-hi alguna cosa periodística -ja que ells anaven necessitats de coses, continguts, que existirien dins el seu servei. D’ací, i de la demanda d’Assumpció de si podia fer alguna cosa per celebrar els deu anys d’El Temps, va nàixer El Temps Online, un servei celebrat com el primer projecte periodístic telemàtic que es va crear als Països Catalans i a l’estat espanyol.
El Temps Online era, doncs, un servei BBS, no connectat encara a internet, a través del qual els usuaris tenien accés a tota una sèrie de serveis addicionals del setmanari, que en realitat els feia jo. Aquests serveis, la interacció que hi havia i el nombre d’usuaris era una cosa càndida vista des d’avui, però per a mi va ser molt important perquè em va permetre experimentar moltes coses que després vàrem aplicar a VilaWeb.
Al setmanari explicàvem així el funcionament d’aquest servei.
(Com a curiositat fins i tot el correu de Compuserve era el meu personal…)
Amb El Temps Online, El Periódico i algun altre contingut més Servicom va iniciar una agressiva campanya de captació de clients. Clients que al cap i a la fi eren els clients potencials també d’El Temps.
I a la revista vàrem començar a fer experiments tant amb esdeveniments en línia, oferint informació gairebé en temps real, cosa que aleshores era tota una revolució, o generant interacció amb els lectors, comentant els articles de la revista o fins i tot ajudant a fer-los. La revista, per això, portava uns reclams cada setmana que anaven obrint camí i provocant la curiositat de la gent. Coses com ara aquestes.
L’experiència d’El Temps va cridar l’atenció en l’àmbit internacional perquè en aquell moment eren molt pocs els productes periodístics que existien a la xarxa. I per a nosaltres va ser especialment important, transcendental, la invitació de viatjar a Chicago l’abril del 1995, convidats pel grup Hollinger a parlar en la conferència “La interactivitat i el futur de la premsa” (Ací hi ha una curiosa crònica de la mateixa feta per un mitjà espanyol i que, en una mostra de com era aquella primera internet posa fins i tot el meu telèfon per si algú en vol saber més).
Aquells dies a Chicago van canviar la percepció que teníem l’Assumpció i jo mateix de tot plegat. Hi havia alguna de la gent més avançada del món, de grans mitjans i institucions com ara el MIT, el Jerusalem Post, The Telegraph, el San José Mercury News o el Chicago Sun-Times i tots ells es van mostrar molt interessats en la feina que estàvem fent amb El Temps Online.
El problema era que l’editor d’El Temps no entenia de què anava tot allò i ens posava molts problemes així que allà mateix vam decidir que ens atreviríem a deixar les nostres feines, Assumpció concretament la direcció d’El Temps, i faríem un diari nostre, dedicant els nostres esforços a crear una cosa completament nova. Una cosa que un mes després ja va ser VilaWeb.