L’Orquestra
La nova europa
Les llàgrimes de massa anys
Opinió a El Temps
A la web d’El Temps podeu trobar els meus articles en aquest enllaç.
OPinió A LA vanguardia
Vaig arribar al diari La Vanguardia de la mà de Lluís Foix, un periodista que he considerat un dels meus mestres i a qui crec que puc considerar també un amic. Amb l’Assumpció vaig anar un dia a visitar-lo al diari, just quan jo acabava d’arribar de València. En teoria ell era molt de dretes i jo era molt d’esquerres però l’Assumpció em va fer notar que teníem la mateixa biblioteca. Es va fixar que molts dels llibres que Foix tenia al darrere de la seua taula al diari jo els tenia també a casa.
A La Vanguardia vaig treballar a la secció d’internacional, de manera intermitent i a partir del 1995 em vaig fer càrrec de posar en marxa La Vanguardia Digital, en un equip que capitanejava Txema Alegre, un periodista enorme i una de les millor persones que he vist mai en una redacció i del Lluís Reales, un autèntic pioner i autor d’una de les millors coses que he vist mai en un diari, aquella brillant secció de ciència que feia amb Vladimir de Semir.
Enmig de tot això i encara no sé massa bé per quin motiu durant uns anys vaig anar publicant de manera regular articles d’opinió al diari. El primer és del 1989 i el darrer del 1998, gairebé deu anys després. Va ser Foix que m’ho va proposar i vaig procurar fer-ho tan bé com vaig saber, encara que sóc conscient que sovint trepitjava la ratlla, com quan vaig parlar de les tortures als independentistes de l’Operació Garzón o quan vaig dedicar l’article a Guillem Agulló, just després del seu assassinat i quan bona part de la premsa es dedicava de ple a manipular els fets. Foix ho va aguantar tot perquè és un pagès anglosaxó, de sòlida opinió pròpia.
Ací hi ha un bon grapat, segurament la gran majoria, d’aquells articles d’opinió.
El Punt
Durant molts anys vaig fer una crònica diària de política internacional al diari El Punt. Potser aquest ha estat un dels treballs que he fet més a gust de la meua vida. L’equip de la secció Món del diari, dirigit per Josep Martinoy, era extraordinari i vam acabar fent-nos bons amics. Cada vesprada el tema era diferent i jo havia d’explicar als lectors el que estava passant en qualsevol part del món però sempre intentant portar més enllà la visió dels fets i posar-los en context.
Ací teniu una selecció dels articles, extreta del format pdf del diari que podeu trobar ací. Un dia m’agradaria molt fer-ne una selecció en forma de llibre…
1990
1991
1992
1993
1994
1995
1996
1997
EDITORIALS
Ací trobareu alguns dels editorials escrits aquests anys a VilaWeb, que pense que tenen un valor especial si es posen en context. Sobretot en el context del moment en que van ser escrits.
Des del 2004 he escrit milers d’editorials ja i crec que puc reivindicar, com una part fonamental de la meua vida professional, haver vist i haver explicat en el dia a dia el que acabaran sent tendències decisives de futur i haver estat coherent i intel·lectualment honrat, és a dir independent. Ací trobareu, per això, alguns exemples de tot plegat que crec que poden ser significatius per apreciar-ho. Si algú vol saber de veritat què sóc i què pense aquesta és la meua veu.
El triomf de la violència, deu anys després de la fi d’ETA 19.10.2021
La rebel·lió polonesa, el moment calhounià d’Europa que Catalunya ha d’entendre 10.10.2021
El tabú de la frontera inamovible: l’amarga lliçó afganesa 26.08.2021
La “taxa Junqueras” i les conseqüències per a la llengua catalana 19.08.2021
–Una foto a Lekeitio per a explicar l’Espanya desarmada (I) 09.08.2021
–Un poc de Braudel, per a entendre la crisi amb Espanya des de la “llarga durada” (II) 10.08.2021
–Una catalanitat “majestuosament immòbil” (Braudel i III) 11.08.2021
Contra l’estalinisme rampant 28.07.2021
Contra l’estalinisme rampant 28.07.2021
Oriol March, Joan Serra i una mentida que fan córrer sobre mi 23.07.2021
El pitjor exercici periodístic possible és aquell que fa un periodista si selecciona les fonts que fa servir i les que no fa servir per a justificar, tot intentant donar aparença d’objectivitat, allò que, al capdavall, no és sinó el seu punt de vista.
2021
Ximo Puig es planta, vint anys després de Pasqual Maragall 21.07.2021
Cal prohibir el programari espia a tot el món, o tots en serem víctimes d’ací a molt poc temps 19.07.2021
Pedro Sánchez al Liceu, atrapat en l’”impensable colonial” 20.06.2021
Nosaltres som els amos de la seua por 08.06.2021
Els indults són un pacte entre impotents, abans de la “catàstrofe immanejable” 30.05.2021
La polèmica per l’himne com a retrat d’una societat intel·lectualment desarmada 25.05.2021
Junts, amb els vots al sarró, renuncia al Primer d’Octubre i a la unilateralitat 19.05.2021
Banalitzar el Primer d’Octubre és la condició necessària per a tornar a fer autonomisme 22.03.2021
Les irritants, insensates i a vegades fosques polèmiques amb el vaccí 16.03.2021
Un petit homenatge a l’anarquisme italià 02.03.2021
Suplicatori: un ‘zugzwang’ monumental al Parlament Europeu 23.02.2021
Una gran lliçó de lògica colonialista: si és Vox qui salva el PSOE, no hi ha ni escarafalls ni escàndol 28.01.2021
Un raig de llum des del Pacífic, per a començar bé l’any 06.01.2021
Poder, domini i violència: un poc d’Arendt per a entendre on anem 14.12.2020
Aquesta Commonwealth que no cap dins Espanya 09.12.2020
La bifurcació de l’independentisme: aquesta és la clau de tot 27.11.2020
Nació contra nació. 17.11.2020
Aquell 1918, renunciant a desplegar la nació natural, el catalanisme va restar atrapat en un regionalisme que ha sobreviscut subordinat a una forma d’espanyolitat, exòtica, incòmoda, però no pas contrària. Però el catalanisme va obrir una nova etapa el 2017, en la mesura que el referèndum unilateral d’autodeterminació va significar un trencament absolut amb aquesta subordinació de l’acció política catalana a l’encaix amb la política espanyola.
2020
L’inquietant atac contra Oriol Mitjà 20.10.2020
Un avís a temps sobre la contrarevolució independentista 19.10.2020
Hispanitat: de com la transició va posar les bases per al triomf de Vox 12.10.2020
Contra l’autonomia, finalment 05.10.2020
El ‘sottogoverno’ sempre té pressa 30.09.2020
La minoria nacional catalana 17.09.2020
El discurs d’Elna 11.09.2020
Els Països Catalans no som retòricament germans ni aliats. Som un sol cos lluitant per la vida, com lluitaven les dones i els xiquets en aquestes habitacions que tinc ara al darrere.
2020
Lectures de vacances: per un discurs anticolonialista català 18.08.2020
Ells no controlen el seu estat, però nosaltres no controlem els nostres polítics 17.07.2020
No es pot normalitzar el català sense desnormalitzar l’espanyol i el francès 30.06.2020
La unitat per als qui la volen? 16.06.2020
El drama de la ‘democràcia ètnica’ als Estats Units… i a Espanya 31.05.2020
Som un país intel·lectualment segrestat per uns irresponsables 24.05.2020
Madrid esclatarà: preparem-nos per a fer servir la seua ira 17.05.2020
#25AnysVilaWeb: volem fer un dels millors diaris del món, en català 14.05.2020
L’absurda discussió amb ERC sobre el nacionalisme (I), (II) i (III) 24/25/26.04.2020
La clau és evitar el col·lapse del sistema de salut 10.03.2020
Amb Assange, Manning i Snowden, per la llibertat de tots 24.02.2020
Bilbeny i els altres 20.02.2020
Un poc de Finkielkraut, per a entendre els Verds i l’aversió als esdeveniments inclassificables 14.01.2020
Una nit al cinema amb Carles Puigdemont 01.01.2020
2019
Elogi del lector independentista a propòsit de les mentides que no s’empassa 22.12.2019
Espanya hauria d’importar jutges britànics 18.11.2019
Un poc de Fanon per a entendre el nou catalanisme 13.11.2019
Esquivar i denunciar el marc mental on et volen col·locar és el pas endavant més gran possible.
2019
Prou mentides: són els nostres xiquets, els fills de l’1-O, volen guanyar i mereixen el nostre suport 19.10.2019
El fet preocupant de debò, en aquest moment, és la campanya de criminalització de la nova generació de joves, dels nostres xiquets, les vostres nétes, els nebots i nebodes, els fills i les filles dels vostres amics, que fa dies que planten cara sense defallir a l’autoritarisme i a la inenarrable violència policíaca de què som objecte als carrers de les nostres ciutats.
2019
El ‘moment Txornòbil’ d’Espanya 13.10.2019
Parlem clar: és una ràtzia 24.09.2019
Sempre es pot guanyar: sis lliçons imprescindibles d’Hong Kong 04.09.2019
El dret a una vida digna per a tots 11.08.2019
Per a mi, el dret a una vida digna i el dret que se’n deriva d’anar-la a buscar allà on calga, passant per damunt de qualsevol frontera si cal, és el més bàsic de tots els drets. Juntament amb el dret mateix a la vida. Aquest és un imperatiu moral del qual no puc desfer-me per consideracions utilitàries ni tàctiques de cap mena.
2019
Cansats de ser espanyols 06.08.2019
17-A: de periodisme, prestidigitació i política 29.07.2019
Junts per Catalunya normalitza el pitjor PSC 10.07.2019
Rufián 04.07.2019
Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre 03.07.2019
Segons Wolin la democràcia que hi ha als nostres països no és real, perquè no hi ha control de la ciutadania sobre el poder polític i encara menys sobre l’econòmic. La democràcia que tenim és un ritual, però hi ha moments en què apareix i esclata, de sobte, una autèntica ‘democràcia fugissera’. Hi ha moments en què les societats esclaten i comparteixen unes hores o uns dies prioritzant els interessos comuns de tota la població a partir d’un fet disruptiu, que trenca els plans de les elits, les amenaça directament i fa evident la insatisfacció popular amb la vida que ens toca viure. La democràcia fugissera és aquell punt en què l’elit perd el control, cosa que generalment només pot arribar després d’un procés començat a la base i aprofitant algun trampolí, algun instrument, que el totalitarisme invertit no pot desqualificar d’entrada, perquè ha de fer veure que creu en la democràcia.
2019
Localisme: què ens ensenya Hong Kong? 18.06.2019
Minoria nacional i dret d’autodeterminació: fixar el missatge és important 05.06.2019
Heus ací Puigdemont, amb un milió de vots a la butxaca… 28.05.2019
La peresa intel·lectual de l’excepcionalisme espanyol 01.05.2019
No es pot explicar la perplexitat d’Europa pels reflexos autoritaris d’Espanya sense abandonar abans l’excepcionalisme que l’ha posada durant decennis fora de les fronteres intel·lectuals del continent
2019
Sigueu conscients de per què El País us exigeix ‘apartar Puigdemont’ 14.04.2019
El país dels partits no pot ofegar el país de tots 10.03.2019
El nacionalisme no fa petit l’independentisme: el fa sòlid 25.02.2019
Un judici contra una nació: avui ens jutgen a tots 11.02.2019
2018
Diguem no: la protesta és el so de la democràcia 16.12.2018
La llengua de la terra 20.11.2018
El Consell de la República enterra l’autonomia 22.10.2018
Per a legitimar la por no compteu amb el meu silenci 10.10.2018
Que no tornen, per favor. Ni Caixabank ni el Sabadell 07.10.2018
I ara, per favor, que no tornen, que no s’ha notat gens que se n’hagen anat i, en canvi, si continuen amb la seu fora del Principat no podran tornar a fer de pinxos xantatgistes.
2018
La vergonya del periodisme espanyol 15.09.2018
Una societat que tolera ser distreta per una premsa deshonrada corre cap a l’esclavitud
2018
Apologia de l’historiador 28.08.2018
No representen cap fractura social: són el feixisme 05.07.2018
Espanya troba el (re)canvi 31.05.2018
Avui toca comportar-se amb esportivitat i felicitar Espanya. En el moment que semblava més difícil, ha sabut trobar un recanvi que no era senzill de crear ni d’instal·lar. Mariano Rajoy havia portat l’estat espanyol al punt més complicat i agònic d’aquests darrers vuitanta anys. Però en el darrer segon ha aparegut Pedro Sánchez i ha sabut concitar entorn seu prou voluntats per a permetre una pròrroga a una Espanya que es trobava contra les cordes. Dins, però sobretot fora. I ho ha fet, fins i tot, amb el suport i la col·laboració dels partits que ara fa set mesos i pocs dies van provar de separar-se’n. Té mèrit això.
2018
El poder del feminisme es demostra també al carrer 08.03.2018
L’escola, aquesta vella obsessió de la dreta espanyola 15.02.2018
El parlament no és del TC, és de la gent 30.01.2018
Roger Torrent ha mantingut la retòrica de l’independentisme, amb paraules contundents, però amb els fets ha col·locat el parlament, per primera vegada, en la lògica del Constitucional i de Rajoy. I és per aquesta raó que l’ha aplaudit tant l’unionisme.
2018
Renunciar a la unilateralitat és renunciar a avançar 23.11.2017
La reflexió crítica de Bel i Ponsatí 20.11.2017
Cada hora és una victòria per a la República 27.10.2017
El pànic 23.10.2017
Hi ha membres del govern i del parlament que es pensen que no es pot superar el 155. Ho pensen i ho exterioritzen en els cercles més tancats i decisius. M’ho han dit a mi.
2017
Un minut de república 10.10.2017
La independència ja és cosa d’hores, més que no pas de setmanes 04.10.2017
La proclamació de la independència de Catalunya ja és més cosa d’hores que no pas de setmanes. Després de la intervenció crispada, ahir al vespre, del rei d’Espanya, que va legitimar les mesures que sens dubte prendrà aviat el govern espanyol, ja no hi ha espai per a cap mena de diàleg. S’ha acabat.
2017
Espanya no ha pogut, ni pot, ni podrà 01.10.2017
Perquè això que ha passat aquest primer d’octubre al matí no ho oblidarem mai, i canvia per sempre les relacions entre Catalunya i Espanya. Espanya s’ha deslegitimat per sempre més per a defensar res, per a demanar res, ni tan sols per a opinar res sobre Catalunya. Avui ha deixat de ser un interlocutor, convertida literalment en un poder colonial, posat al caire de la derrota.
2017
Us demanem que voteu que sí 29.09.2017
Serenitat contra el cop d’estat, fermesa per la llibertat 20.09.2017
Contra el cop d’estat cal serenitat, però també fermesa en la defensa de les institucions. I sobretot cal unitat. No tan sols dels independentistes sinó de tothom qui crega en la democràcia i la defensa de l’autogovern. El govern de Catalunya i el parlament prendran decisions durant aquestes hores vinents. Des de VilaWeb us convidem a fer costat al govern i a defensar la democràcia. I us demanem unitat, serenitat i fermesa.
2017
Guanyarem, també, perquè ells han renunciat a fer política 07.09.2017
L’atemptat de la Rambla és un atac de bandera falsa? 23.08.2017
Si de debò algú vol acusar l’estat espanyol d’haver fet coses anormals en relació amb l’atemptat de la Rambla, cal que presente dades incontestables i un relat sense fissures. No ens calen ni fantasia ni ganes de guanyar per KO en un minut.
2017
I ara és quan ens hem d’alçar 18.08.2017
Aquesta batalla la lliurem, braç a braç, tots els qui creiem que els avantpassats no poden ser l’única referència vàlida per a ordenar el nostre futur. I la lliurem contra els qui creuen que cal fossilitzar el món, els dels uns o els dels altres, precisament per impedir l’existència d’una societat tolerant, que sap que la diversitat és una riquesa i no pas una amenaça i que el gaudi dels drets humans és un dret inalienable. Un dret inalienable que hem de tenir i que hem de reclamar per als ciutadans de Barcelona i també per als de Damasc, per als ciutadans de Berlín i també per als d’Alger, per als ciutadans de Londres i també per als de Jerusalem.
2017
No cal renunciar a la nació per obtenir un estat 20.06.2017
Un altre titular inventat d’El País, una nova diana: ara contra Llach 25.04.2017
Un cas Scala contra l’independentisme? 14.02.2017
El tres per cent 02.02.2017
Puigdemont ha comprat un viatge que no té bitllet de tornada 08.01.2017
2016
Contra la llei d’amnistia del 1977 29.12.2016
L’abús intolerable dels bancs 21.12.2016
Aprendre de la mentida 20.11.2016
No sigueu ingenus: els monstres com Trump no apareixen per sorpresa del no-res 09.11.2016
Franco, Colau, Barcelona 02.08.2016
Perquè una democràcia funcione calen demòcrates 29.06.2016
Els límits d’Ada Colau 25.04.2016
Hi ha gent que, amb entusiasme o amb por, veuen en Ada Colau una política imparable, que aconseguirà tot allò que vulga, quan ho vulga. I francament em sembla que això, per entusiasme o per por, és una mica més que exagerat.
2016
Nosaltres, els murielistes 18.02.2016
La mort de Muriel Casals i la crisi del periodisme 16.02.2016
President KRLS 10.01.2016
Ens tornarem a trobar al març (sense la CUP) 03.01.2016
2015
Enhorabona, i ara no deixeu que ningú us robe ni l’alegria ni el triomf 28.09.2015
Voldrà ser Catalunya el meu ‘kin-state’? 24.08.2015
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma 25.07.2015
La democràcia té límits? 06.07.2015
Sobre la violència 19.03.2015
Apologia del coratge personal 04.03.2015
2014
El tabú de la llengua 06.10.2014
El cas Nóos apunta a Juan Carlos 01.07.2014
Raimon 05.05.2014
Referèndum, proclamació, reconeixement 07.02.2014
Roberto Maroni non è benvenuto 15.01.2014
2013
Tiananmen a Burjassot 29.11.2013
Per què el PSC bascula cap al feixisme? (i 2) 21.08.2013
Perquè, si això que roman del PSC decideix definitivament de refugiar-se en l’espanyolisme, els seus companys de viatge seran per força el PP, que el PSC mateix ha denunciat durant dècades, Ciutadans o, per increïble que ens puga semblar, l’extrema dreta.
2013
Per què el PSC bascula cap al feixisme? (1) 20.08.2013
La independència més espanyola 08.07.2013
La meua proposta: cap llengua oficial. 13.05.2013
Al lector d’editorials 24.04.2013
No es pot combatre amb èxit la corrupció si no canvia tot de soca-rel 06.02.2013
Això acabarà a la Zarzuela 31.01.2013
Els borbons malden perquè tot plegat quede tan lluny com siga possible de Juan Carlos i de Felipe. Però les preguntes sense resposta –com ara per què Juan Carlos va decidir d’enviar lluny la seua filla i què en sabia ja aleshores– insinuen noves sorpreses de gran transcendència política aquests mesos vinents.
2013
2012
La subordinació dels partits als bancs és el mal de fons 12.11.2012
La llengua, més enllà de la república 08.11.2012
Els valencians podrem demanar un passaport català? 23.10.2012
Vint raons per les quals sóc independentista 10.09.2012
Assange no és Pinochet i la Gran Bretanya té un gros problema 16.08.2012
Otegik mozorroa erortarazten du 09.07.2012
+VilaWeb us espera 03.07.2012
Sense lectors compromesos amb la informació no serà possible mantenir els mitjans, ni aquest ni pràcticament cap altre.
2012
Rescatats els bancs, ara podem parlar de nosaltres? 09.06.2012
Espanya, KO 10.05.2012
M’interessen els diners de Juan Carlos 17.04.2012
La cara fosca de Facebook 05.04.2012
La primavera valenciana i l’hivern espanyol 20.02.2012
Grècia: el fracàs d’Europa 13.02.2012
insistir en la política d’austeritat a tot preu, ignorant-ho tot i passant per damunt de tothom ja és una recepta inútil i contraproduent
2012
Independents o frustrats 30.01.2012
Alerta amb Hongria 17.01.2012
2011
Urdangarín i Juan Carlos 12.12.2011
PSOE, PP: ‘tanto monta, monta tanto’ 17.11.2011
El Duc de Palma i els altres 11.11.2011
No és igual Rubalcaba que Rajoy. No. I a mi què? 08.11.2011
Sobre Macià, Companys i les dues preteses ànimes del catalanisme 26.10.2011
ETA, mig segle d’història basca 20.10.2011
La violència, i això ho puc dir tranquil·lament ara que ETA s’ha dissolt, és un mètode i prou. A vegades serveix i a vegades no. A vegades ajuda les causes justes i a vegades mata les causes justes. Però no es pot negar, sense caure en la propaganda en favor d’una de les parts, que la violència política sempre té unes causes profundes.
2011
Una nova etapa d’Esquerra Republicana 19.09.2011
Per als valencians el preu de l’anticatalanisme és la misèria 14.09.2011
Els 125.953 alumnes valencians o tres famílies del Principat 06.09.2011
El futur de la premsa en l’era post diaris de paper 12.07.2011
La lliçó que els eslovens ens van donar fa vint anys 28.06.2011
Un fil molt fi 15.06.2011
Les amistats perilloses del Barça 02.06.2011
Catar prova de comprar amb diners la credibilitat que els seus actes no li poden donar. I hi ha qui es ven. El Barça, sense anar més lluny.
2011
#15m, més que un toc d’alerta 16.05.2011
Ahir molts dels qui troben que la democràcia és més buida que no pas plena van fer el pas d’eixir al carrer. No és encara un terratrèmol, però ho podria arribar a ser.
2011
Deu preguntes (i respostes) sobre la mort de Bin Laden 03.05.2011
El senyal som tots 18.02.2011
I ara faran servir l’autonomia contra el país 20.01.2011
En vist d’això, la pregunta és si, al final de tot plegat, no hi ha aquesta intenció: aturar el país. Aprofitar la Generalitat per desfer tot el país.
2011
Països Catalans: la Morta-viva 13.01.2011
2010
Mireu el Sàhara 29.10.2010
La responsabilitat d’Obama 25.10.2010
Ara, a la vista dels documents alliberats per Wikileaks, Obama té una oportunitat d’or de demostrar que no és com George Bush. O una tremenda ocasió de decebre al món.
2010
Un alto-el-foc ben diferent 06.09.2010
Kosovë i nosaltres: una victòria compartida 23.07.2010
S’ha acabat, doncs, la broma de la integritat territorial, de la inviolabilitat de les fronteres o de la indissoluble unitat que esgrimia el constitucional espanyol.
2010
Mas juga amb foc 14.07.2010
Del milió i mig als seixanta-vuit 11.07.2010
Cal, doncs, no invertir els termes: som nosaltres qui els fem possibles, a ells. I si ahir vam deixar clar que la independència és el terreny central de la política catalana, vejam si a la tardor sabrem triar entre tots els seixanta-vuit diputats que necessitem.
2010
Aniré a la manifestació 05.07.2010
Dubta ningú que des del primer crit, quan es faça el primer pas, la manifestació de dissabte serà independentista?
2010
Ací se separen els camins 28.06.2010
Tothom té dret de triar el futur que considere millor per a Catalunya i d’enganyar-se, si vol; però al final aquesta sentència deixa clar que les opcions són únicament dues: o decidim nosaltres sols o ells ens imposen les seues decisions.
2010
Socialistes i independentistes 23.06.2010
Israel: molt més que no un error 01.06.2010
Dimitisca senyor president 13.05.2010
El GAL judicial i Bertold Brecht 15.04.2010
Egunkaria: alegria i pena 13.04.2010
Jo no defensaré Garzón 29.03.2010
La responsabilitat del Vaticà 26.03.2010
Aran a plan lo drech de decidir 08.02.2010
Per ma part, es clar qu’an mon respècte, qual que siá la decision que prengan, e araneses e occitans que son, lor reconeissi plan, o cal dire?, lo drech de decidir incondicionalment tanlèu que voldran.
2010
La dècada de la llibertat. 2010
2009
Menys caixes, menys opcions 27.11.2009
Necessitem partits menys forts i polítics més lliures 28.10.2009
La fi del projecte de Maragall 16.09.2009
El poder del gest més senzill 14.09.2009
Ahir va començar un capítol nou de la història d’aquest país. A Arenys de Munt un 41% dels electors va anar a votar, malgrat les pressions i les amenaces, i d’aquests, un 96% va deixar clar que volia la independència, sense més dilació.
2009
L’esperit d’Arenys i l’aïllament del PSOE 07.09.2009
La coalició PSOE-PP. 09.07.2009
L’home a qui van tancar la porta 06.05.2009
A curt terme, pot semblar que han guanyat, però a llarg terme ja veurem si la figura del president Ibarretxe no acaba essent la marca a partir de la qual va esdevenir impossible de creure en aquell futur que, en la transició, ells i nosaltres en dèiem ‘fraternal’.
2009
La responsabilitat del conseller Saura 19.03.2009
A mi, no m’hi embolique, senyor Sentís 27.01.2009
2008
I escriuré els noms… 12.12.2008
How much is enough, Ramoneda? 12.11.2008
Gràcies, senyora Abelló 29.10.2008
Allò que calla el diari El País 19.09.2008
Quan Espanya comença a semblar Sèrbia 10.07.2008
Jo, amb Laporta 04.07.2008
El camí del nord 08.05.2008
Contra els nazis, amb Guillem 11.04.2008
Quatre propostes per a després del 9M 11.03.2008
Anar al darrere del PSOE competint per ser-ne l’aliat predilecte, és una garantia de fracàs.
2008
Això que anomenem democràcia 11.02.2008
2007
Un canvi de cicle polític 03.12.2007
I segurament que és aquesta fotografia, del PSC i el PP en l’un costat, i des d’Unió Democràtica a la CUP en l’altre, el canvi més transcendental que es deu haver plasmat aquest primer de desembre. Amb això és possible que hajam assistit al naixement d’un nou cicle polític al Principat.
2007
Foc al rei 21.09.2007
Alcem-nos 29.05.2007
Què passa amb els mossos? 22.05.2007
La Carrasqueta, símbol de tots 27.04.2007
Independència 12.03.2007
I amb la ment buida d’apriorismes colonials, buida de por i de recels, buida de dubtes sobre nosaltres mateixos, el present i el futur d’aquest país ja es veu a hores d’ara amb una claredat meridiana: no hi ha res a fer a Espanya. Ni que passen trenta anys més.
2007
Televisió IP: avui ja és demà 10.01.2007
2006
Àfrica: una causa moral 21.11.2006
Esquerra travessa el Rubicó 06.11.2006
Parlem de Ciutadans 03.11.2006
Per Anna. Per nosaltres. 09.10.2006
Pel no, amb tot el respecte 02.06.2006
Madrid forat negre 12.05.2006
Ens cal una generació de polítics que no vulga donar suport a cap mena d’estabilitat a Espanya. Una generació de polítics que no tinga gens d’involucració sentimental amb qui caram siga l’habitant de la Moncloa. Una generació de polítics que tinga per referència final únicament el país. I si no és així, no ens en sortirem.
2006
Ara la independència 22.03.2006
18F: la revolució tranquil·la 20.02.2006
Islamistes 12.01.2006
2005
El dia de la independència, simplement tranquil·litat 22.12.2005
Silencis sobre Juan Carlos 23.11.2005
Franquistes sense franquisme 21.11.2005
Ben-Ami té dret a parlar 29.10.2005
Trenta anys després 27.10.2005
Amb Xirinacs, ara 26.10.2005
Qui parla en nom dels valencians? 24.10.2005
És possible de refer la transició? 19.07.2005
Vergonya de polítics 14.06.2005
Una victòria de la democràcia 30.05.2005
Un estat (ni que siga petit) 07.04.2005
Parlem d’El Periódico? 16.03.2005
Fa mesos, potser anys, encara que no gaires, que El Periódico ha entrat per una via que alguns periodistes, jo per exemple, veiem amb preocupació. No tant pel seu negoci com per la salut de la informació en general. El diari ha esdevingut, en temes polítics, un autèntic diari de partit, del PSC. I un diari de partit molt sectari, fins i tot dins el PSC. Gairebé inquisitorial.
2005
Deu anys de VilaWeb. Ara més. 28.02.2005
El país, més enllà dels partits 17.02.2005
Parle català, i ho faig a la manera de València 09.02.2005
Espanya té un problema 02.02.2005
2004
Detencions al Raval 17.09.2004
Amb tot el meu respecte, per Antonio Gades 21.07.2004
La responsabilitat de les empreses periodístiques 19.07.2004
Un milió de gràcies a les xiques que van plantar cara a Garzón al Fòrum 17.06.2004
Contra el Borbó 21.05.2004
Que és intocable La Caixa? 01.04.2004
L’11-M dels diaris en paper 22.03.2004
Presoners del discurs del PP 19.02.2004
Cercar la pau no és cap delicte 27.01.2004
Personal
VilaWeb
Avui fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va penjar a internet la seua primera pàgina, amb el nom de la Infopista. Aquell maig del 1995 era impossible saber on ens portaria aquella xarxa innovadora que s’anomenava internet. Vint-i-cinc anys després, VilaWeb és un moment diari per a centenars de milers de persones, un espai conegut i al qual recorren milions de persones quan necessiten informació rigorosa i professional, independent i compromesa. El 1995, ens connectàvem una volta al dia per actualitzar la pàgina i ens desconnectàvem de seguida perquè cada minut costava diners –1.500 pessetes per tres hores de connexió, 4.500 per una connexió il·limitada en el temps al servidor. Avui, les vint-i-quatre hores del dia i els set dies de la setmana, la redacció de VilaWeb treballa per portar a pantalles de tota mena, algunes de les quals inimaginables aquell 1995, la informació de tot allò que passa en uns Països Catalans que tenen poc a veure, i ho diem en positiu, amb com eren aleshores i en un món que, aquest encara més, ningú no podia imaginar que esdevindria, tan ràpidament, tan petit i tan connectat.
Hem dit unes quantes vegades que no sabíem, que no imaginàvem… i era així. Els pioners d’internet, entre els quals VilaWeb, només sabíem que passaria alguna cosa grossa amb allò, que ens ajudaria a canviar un món, en el nostre cas periodístic, que no ens agradava. Però vist des d’avui, sorprendria quantes coses ignoràvem i, per tant, descobríem cada dia. Inventar, atrevir-se, va ser la clau per a viure. Ho explicaré amb una anècdota.
Un servidor a Londres va ser la gran decisió
Aquest és el paper amb les primeres instruccions per a crear VilaWeb. En aquella època, internet era una xarxa realment complicada per als informàtics. Per actualitzar la pàgina, fabricada a mà amb aquell simple llenguatge HTML de l’època, calia enviar-la per FTP a Londres i i després obrir el Telnet (!?) i teclejar amb molta cura tot de comandaments com ara:
“gunzip tar gz
cd../..”
No sabíem amb certesa què fèiem amb aquells comandaments d’Unix. Només sabíem que calia escriure allò tan complicat sense equivocar-nos ni en una sola lletra i desconnectar-nos. Aleshores, VilaWeb es quedava allà penjada i visible des de tot el món. Potser us pregunteu: I per què, Londres?’
En aquella decisió hi ha una de les claus que expliquen per què ha funcionat VilaWeb. A començament del 1995, als Països Catalans només hi havia dos servidors privats que podien allotjar documents web. I eren caríssims. Simplement, no els podíem pagar. Però una nit se’ns va ocórrer que, si la xarxa era global, no hi havia cap raó per a obligar-nos a tenir la pàgina ací, una idea simple però nova. Una recerca ens va portar a triar el servei londinenc de Demon.co.uk, un dels servidors més gran del món aleshores, que tot just va desaparèixer ara fa un any.
A Demon van estar encantats de tenir un client estranger exòtic, en vam ser els primers, i fins i tot ens telefonàvem per veure com anava tot. Però la qüestió important és que el seu preu era deu voltes inferior al que ens demanaven ací. Aquell dia, les tres persones que vam començar aquest diari, nosaltres dos i Joan Subirats, vam aprendre que a la xarxa tot es podia fer de manera diferent, que la imaginació comptava molt i que fer sostenible l’empresa que volíem crear era una condició per a fer-la durar. De retop, va passar que des del primer minut vam tenir una adreça co.uk (www.pma.co.uk) i VilaWeb no va fer servir mai ni el .es ni el el .fr. I de seguida ens vam canviar al .com. Un dels dies més divertits de la nostra història va ser quan Telefónica de España ens va demanar una reunió, tota intrigada, per preguntar-nos com és que de Barcelona estant fèiem servir el .com, que ells pensaven que només el podien tenir els americans i què havien de fer ells per aconseguir-ho…
Durant els primers anys, entre el 1995 i el 2004, VilaWeb va ser un intent constant d’entendre quin era el nostre paper. L’atmosfera d’internet era extraordinàriament creativa i amable, molt col·laborativa i tothom hi posava de la seua part. Així vam anar inventant una cosa rere una altra, a la recerca de com es feia el periodisme en aquell nou mitjà. Primer amb el directori i convençuts que Yahoo News –que encara existeix, però no té res a veure amb allò que era– marcava la pauta. Vam fer un cercador abans que existís Google, tres anys abans. Vam crear una festa, les 24 Hores d’Internet, que se celebrava cada any el 8 de febrer perquè aquell dia es va fer la primera Expo Mundial virtual i hi vam participar. El 1996, vam inventar un projecte de diaris locals que va arribar a tenir cent vint edicions pròpies, però que no va trobar el model de sostenibilitat i qualitat. Tanmateix, tant de temps després, encara en resten algunes edicions en actiu, com les d’Ontinyent i Mollerussa. Les primeres VilaWeb Locals van ser Montcada i Reixac, Sabadell, sa Pobla, Arenys de Mar, Figueres, Nova York, Girona, Granollers, Terrassa, el Vendrell, Vilafranca i Calafell, tot ensenyant que el nostre marc mental eren els Països Catalans però que els catalans de la diàspora els consideràvem part del nou país virtual que anàvem dibuixant.
Vam ser pioners a fer xats amb personatges coneguts, xats que alguna gent es pensava que ens inventàvem –el batlle de Barcelona aleshores, Pasqual Maragall, un gran internauta, es va enfadar molt quan va veure que hi havia gent que no es creia que fos ell qui era a l’altra banda de la pantalla. Vam col·laborar amb tot de gent fent, per exemple, la campanya electoral amb La Vanguardia en un projecte que es va dir Plaça Internet, on els lectors enviaven preguntes per mail i els candidats, en teoria, també responien per mail, tot i que la realitat era que un motorista del diari del grup Godó traginava disquets d’una seu a una altra! El 5 de novembre de 1989, vam crear el primer servei WAP del país per a servir informació als incipients i prehistòrics telèfons mòbils de l’època, i un any després, una edició per als Palm Pilot que ens va fer confiar, pobres de nosaltres, que anàvem encarant bé el futur. Vam pactar amb Menta, Cable i Televisió de Catalunya un servei informatiu per als seus abonats que va permetre el primer salt endavant de la redacció del diari i la primera font d’ingressos directa, periodística, en uns anys on els diners els fèiem sobretot fabricant webs per a tercers, una feina aleshores molt desconeguda.
Quan vam descobrir que érem un diari
Aquells van ser uns anys tan apassionants com divertits, això s’ha de reconèixer. Uns anys en què ningú no tenia cap problema de provar una idea i abandonar-la perquè, en realitat, ningú, enlloc del món, tenia gaire clar què feia. Des de sempre, VilaWeb va beure de les experiències internacionals. El 1995, gràcies a una invitació de Wayne McPhail, vam conèixer el Canadà i el Hamilton Spectator, on ell dissenyava el projecte d’internet que seria pioner, també, en aquell país. El 1998, VilaWeb va servir per a explicar què era internet en un acte prohibit per la policia a Turquia i, durant anys, va posar tota la seua infrastructura al servei de Bianet, els nostres valents col·legues periodístics que lluitaven, i lluiten encara, per la democràcia. Al Congrés Mundial de Periodisme de Recife (Brasil) de 1998, el nostre diari va ser un dels tres projectes escollits per a explicar a periodistes de tot el món que tot allò que coneixíem del paper i les rotatives s’acabava. Pocs ens van fer cas aleshores i hi ha qui encara avui no s’ho creu del tot.
Però no van ser anys senzills en tot. La borratxera de les .com i els portals va ser a punt de destrossar tot l’ecosistema internauta. Hi havia nous rics que ho compraven tot amb una ànsia per créixer que només podia portar –com ho va fer– a una crisi monumental. També van intentar comprar VilaWeb, especialment Star Media, un dels grups més poderosos de la internet mundial d’aquella època, amb seu a Nova York. No ens vam vendre, i en la perspectiva del temps passat, aquesta va ser una decisió magnífica. Entre més coses, perquè estem segurs que si ho haguérem fet avui VilaWeb no existiria, però també perquè el català potser no hauria crescut a la xarxa com ho va fer.
I això ho diem perquè cal recordar que el 1995 poca gent creia que el català podia ser el cas d’èxit a internet que va certificar la concessió del domini propi .cat l’any 2004. I poques notícies devem haver donat més de gust que aquesta. Amadeu Abril, el màgic cervell darrere l’invent, va rebre la trucada des de l’altra banda de l’Atlàntic que comunicava que ja era tot fet i, uns minuts després, nosaltres vam penjar aquestes preguntes i respostes sobre el nou domini de la cultura catalana, les quals, vistes des d’ara, són curioses, si més no. S’hi explica, per exemple, la famosa, i oblidada, prohibició de penjar fotografies de gats que es van empescar els americans perquè el .cat fos, efectivament, per a catalans i no per a amants dels felins.
Però al començament les coses no eren així de clares ni de bon tros. El 1996, la Generalitat de Catalunya va dedicar tots els seus esforços a fer un portal en espanyol, amb l’inequívoc nom d’Olé, portal que va acabar als tribunals embolicat en acusacions de corrupció.
Per això, VilaWeb, i molts altres projectes com el nostre, va tenir un paper fonamental a l’hora de demostrar que el català no era cap llengua subordinada a cap altra. Vam defensar que en català es podia fer funcionar internet i que el català era un mercat coherent. En aquell moment, molts projectes es van fer en espanyol pel convenciment (tan imperialista com equivocat) que tota l’Amèrica Llatina llegiria allò que li digueren els hereus dels conqueridors. Els va acompanyar el fracàs, però es va perdre un temps preciós i una enorme quantitat d’energies i diners. Per cert, que encara avui VilaWeb continua fidel a la idea que el català no és una llengua subordinada a cap altra, raó per la qual, a diferència de molts mitjans catalans, no ens hem passat mai a la doble edició, bilingüe, malgrat la insistència, novament!, de la Generalitat, independentista!, aquests darrers anys.
Enmig de tot aquest panorama exuberant i volàtil alhora, el principal problema era encertar què volíem fer. I el 1998 ho havíem deixat definitivament clar: ‘VilaWeb no és una empresa d’internet, sinó un mitjà de comunicació: per tant, hi ha coses d’internet que no farem mai i coses que fan els mitjans de comunicació, fora d’internet, que nosaltres també volem fer.’ La frase, pronunciada en l’acte que cada Cap d’Any organitzava l’imprescindible Alfons Cornella a ESADE, definia el concepte que ens va servir per a marcar l’orientació definitiva de VilaWeb.
L’11–M: el dia que ho va canviar tot
Fidels a aquesta idea vam començar un replantejament total. Fins aleshores, els nostres ingressos provenien de crear webs i continguts per a tercers i la major part dels treballadors de Partal, Maresma i Associats eren, de fet, informàtics. Encara van passar molts anys abans d’abandonar del tot aquestes feines que ens servien per a finançar un diari que anàvem fent créixer en paral·lel al creixement de la xarxa. Però aquell ‘som un mitjà de comunicació’ ja no deixava cap espai al dubte.
I vam intentar moltes coses, ja completament, des de l’àmbit periodístic. Vam fer un acord amb el grup Prisa per a crear una sèrie televisiva amb Ferran Adrià, dirigida per Josep Morell, que anys després es va comercialitzar en DVD. Vam mirar de portar a Barcelona el diari gratuït 20 Minuts, que havia tingut un èxit fulgurant a Europa. De fet, el hòlding europeu de 20 Minuts i VilaWeb vam signar un acord i ens vam presentar a un concurs obert per l’Entitat Metropolitana del Transport, amb la finalitat de repartir-lo al metro i als autobusos. Però l’ajuntament, pressionat per La Vanguardia i El Periódico, el va declarar desert. 20 Minuts va acabar eixint a Barcelona, però a costa de comprar una empresa de Madrid i renunciar al monolingüisme català del projecte, fets que ens van fer renunciar a participar en el projecte. També coincidint amb la festa dels cinc anys de VilaWeb del 16 de novembre de 2000, vam anunciar un acord estratègic amb l’empresa editora del diari el Punt. Amb el Punt, VilaWeb va treballar molt, durant una dècada llarga, va compartir-hi el projecte COMIT, on s’integraven diversos diaris en català, i fins i tot vam crear una redacció conjunta al Raval de Barcelona, el quart local i penúltim on hem fet feina aquests vint-i-cinc anys.
Va ser precisament en aquest local del carrer de les Tàpies on la redacció de VilaWeb va viure el dia que ho va canviar tot: els atemptats de Madrid de l’11-M.
La informació sobre aquells atemptats va catapultar VilaWeb entre el gran públic. José Maria Aznar, aleshores president del govern espanyol, va pressionar els principals diaris perquè atribuïssen les bombes a l’organització basca ETA, pocs dies abans de les eleccions. I així ho van fer, obedients, com demostra aquesta portada que el diari El País ha intentat amagar durant anys.
Explicar què es va viure entre aquell dijous i el diumenge de les eleccions és impossible en poc espai –però, si us interessa, al cap de deu anys vam fer aquest article, recordant els fets en detall. No hem viscut mai una pressió com aquella. Pressió ambiental i professional. Pressió dels lectors –guardem correus que ens acusaven amb una enorme duresa de ‘girar la cara als morts’ i de ser etarres. Pressió mental. Pressió política, també. I pressió, molta pressió, personal. Aquell dia, aquells dies, érem conscients que si ens equivocàvem seria la fi de VilaWeb.
Però no tan sols la vam encertar, sinó que aquell dia va ser el punt tombant a partir del qual els encara anomenats ‘nous mitjans’ o ‘no media’ vam començar a acorralar la pesada maquinària de la premsa tradicional. Així ho explicava un reportatge televisiu fet per poc després per Manuel Campo Vidal i per Manuel Castells, avui ministre d’Universitat espanyol i sociòleg més que eminent, que va emetre TV3. Fins i tot vam crear per primer vegada una edició en pdf que en algunes manifestacions, com aquesta de València, es va repartir de manera massiva, gràcies a que algú en va imprimir milers de còpies.
Trobant el fil, del 2004 a l’inici del procés independentista
El 2004 va ser fonamental per a VilaWeb perquè va servir per a definir les bases sobre les quals encara avui se sosté el projecte. Després d’uns anys fent de pioners, es va imposar la identitat de diari i es va aclarir el debat sobre el model.
Avui, VilaWeb va cap als 19.000 subscriptors i és reconegut pel seu format rigorós, de periodisme de qualitat, allunyat de les estridències i el sensacionalisme que, per desgràcia, sembla imperar en els digitals. El resultat de l’aposta feta el 2004 parla per si sol, però cal remarcar que és el fruit d’una visió a molt llarg termini, d’una fe enorme en el periodisme de qualitat i d’una paciència ingent.
El 2004, VilaWeb va començar el seu projecte de subscripció. Hi ha qui se sorprèn que ho plantejàrem fa tants anys. Era molt embrionari, basat en els blocs, un apartat de VilaWeb que sempre ens ha estat especial, i en una sèrie de serveis molt diferents dels que tenim avui. Tot era molt primitiu, però el cercle virtuós ja era dibuixat. El 2004, a VilaWeb vam optar per rebutjar el clic fàcil i el sensacionalisme, convençuts que el periodisme de qualitat, aquell pel qual ens havíem ficat en aquest embolic el 1995, tenia un públic a la xarxa, un públic que hi tenia interès i que estaria disposat a finançar-lo.
Vam tardar onze anys fins a aconseguir superar la barrera dels dos mil subscriptors. Onze anys durant els quals, amb molta paciència, vam anar adaptant el model del diari i de l’empresa als objectius que havíem definit. La publicitat començava a funcionar, però no era prou. Vam haver de continuar fent continguts per a tercers durant uns quants anys encara, a la recerca sempre de la sostenibilitat i la independència. No deure res a ningú és la millor manera de ser immunes a qualsevol pressió. El 2004, la Generalitat de Catalunya va concedir per primera vegada subvencions als mitjans digitals –un detall que alguns obliden quan insisteixen malèvolament en el tòpic: en el cas de VilaWeb, quan els ajuts van arribar ja feia nou anys que funcionàvem tots solets. Aquests ajuts, i els que posteriorment va adjudicar també la Generalitat Valenciana, van tenir dues cares. Per una banda, van consolidar molts projectes d’internet ajudant-nos a créixer més de pressa que no hauríem crescut sense. Però l’altra cara és que van obrir la porta al periodisme groc i sensacionalista per l’error immens de basar-los en els clics recomptats per l’OJD. Per desgràcia, la situació no tan sols no ha millorat pas en aquest sentit, sinó que va pitjor, tal com va denunciar VilaWeb en el VI Congrés dels Periodistes Catalans. I ara, a més, el partidisme i la dependència de la política més agressiva han agreujat la situació, com es demostra gràficament en l’adjudicació capriciosa de la publicitat institucional del govern català.
L’aposta periodística i empresarial de VilaWeb, doncs, és el fruit de la feina i la reflexió que es va concretar a partir del 2004. Onze anys després d’haver proposat el servei de subscripció, i després d’haver picat molta pedra mirant de fer entendre als lectors que un bon diari de qualitat només pot existir si una part d’ells el paga, el 2014 les xifres de subscripció van començar a pujar ràpidament i no han parat des d’aleshores.
I com ha passat amb tots els diaris del món, els grans fets informatius, les grans sacsejades socials, han causat impactes molt forts també en l’augment de les subscripcions. I de l’impuls de l’edició mòbil, quan el telèfon ja va substituir l’ordinador com a eina d’accés a internet. Així ho explicava The New York Times parlant de l’elecció de Donald Trump i aquest ha estat el cas, pel que fa a VilaWeb, de la primera fase del procés sobiranista i ara de la crisi causada pel coronavirus. Això ens ha fet entendre millor encara quina és la nostra feina.
Un diari imprescindible en els moments importants
VilaWeb és un diari hard news. Bàsicament, parlem de política, economia i cultura i oblidem voluntàriament els altres continguts. És un diari menys ocurrent i divertit, però en canvi, és un diari en el qual es pot confiar. I per això, quan passen coses de molta transcendència és quan ens fem més importants per als nostres lectors.
De vegades, amb conseqüències serioses. Hi ha hagut situacions en què hem necessitat molt de suport per a defensar el dret a la informació. Ens hem querellat i hem guanyat judicis contra els Mossos per agressions a periodistes nostres al carrer. Vam destapar que La Caixa treia profit de la invasió americana de l’Irac. Hem publicat informacions que han molestat moltíssim i han implicat represàlies de caràcter divers. Fins i tot, ens vam veure obligats a sostenir una llarga batalla de tres anys amb l’Ajuntament de Barcelona, entre el 2008 i el 2011, per la investigació del cas Vilaró. L’ajuntament ens va embargar una quantitat de diners enorme i va demanar presó per al director del diari, pel contingut de les nostres investigacions, abans de retirar la querella l’últim segon, quan ja érem pràcticament dins el jutjat i nosaltres havíem deixat clar que, si calia, aniríem a la presó, però que no desmentiríem allò que teníem provat. Però com tantes vegades, el cas Vilaró ens demostra els límits del periodisme. Des de VilaWeb vam poder demostrar que el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona explicava una història que no quadrava amb la realitat, però no vam ser capaços, ni n’ha estat capaç ningú encara, de demostrar què va passar en realitat. El periodisme no sempre reconforta prou.
Particularment, durant la fase del procés d’independència de Catalunya començada el 2014, VilaWeb va esdevenir una referència permanent tant en termes informatius com d’opinió. I això va ser gràcies a la capacitat de depurar el model, deixar-nos d’obsessionar pels clics i recuperar els principis deontològics i professionals més bàsics. L’escàndol causat pel fals anunci de la mort de Muriel Casals, que es va analitzar a fons en aquest article, va ensenyar a molta gent que l’obsessió pel clic, la maximització del nombre de pàgines i els ingressos de la publicitat era molt perillosa per a l’exercici raonable del periodisme i per la salut democràtica de la població.
En aquest sentit, és clar que l’eufòria per la política que es va desencadenar arreu dels Països Catalans quan va començar el procés d’independència va afavorir el creixement de VilaWeb. Però, per això mateix, ens agrada remarcar que nosaltres ja hi érem. Ja érem independentistes el 1995, ja érem progressistes, com queda recollit en el nostre ideari, el 1995, ja sabíem que el nostre marc nacional eren els Països Catalans, i el primer dibuix de la Infopista era un manifest en tota regla i ja érem digitals el 1995. Una combinació que, ho reconeguem, ens dóna una perspectiva potser única.
VilaWeb sempre ha estat un mitjà compromès, en tot. Des del començament, hem participat i protagonitzat tota mena de campanyes mitjançant continguts especials. Hi ha gent que encara recorda campanyes dels primers anys, com la que es va fer contra la Warner i en favor del doblatge en català de Harry Potter, que va arribar a moure 30.000 missatges des d’un formulari nostre, aconseguint que la multinacional americana es retractés. En el seu moment, VilaWeb va fer campanya contra la constitució europea, a favor dels drets dels refugiats, pel dret de l’habitatge, contra els ultres als camps de futbol, es va involucrar en les consultes populars per la independència fent de la redacció del diari un dels col·legis electorals del 10-A barceloní o va ser un dels punts on la gent podia aconseguir, i quines cues que s’hi feien! les samarretes de l’Onze de setembre de l’ANC.
I això és així perquè dels nostres referents periodístics, de Ramon Barnils a Anna Politkóvskaia i Albert Camus, VilaWeb n’hem après que el compromís social no va pas renyit amb l’exercici rigorós de la professió periodística, ans al contrari, és imprescindible. Per això, VilaWeb s’ha reforçat de manera obsessiva contra les ingerències polítiques i econòmiques de tota mena mentre mantenia obertament posicions editorials decidides, i no tan sols per escrit: la publicació dels anuncis del referèndum d’autodeterminació, que molts diaris catalans no van publicar per por, ens va valer una intempestiva entrada de la Guàrdia Civil a la redacció.
Aquesta claredat pel que fa als posicionaments públics sempre l’hem combinada amb la màxima professionalitat informativa. Fins al punt que, alguna vegada, els lectors s’han sorprès per les informacions que publicàvem, cosa que encara ens sorprèn més a nosaltres. Per exemple, quan durant la campanya del 21-D des de VilaWeb es va desmuntar una mentida que circulava sobre el finançament irregular de Ciutadans. O quan es va desmentir una informació falsa arribada dels Estats Units que deia que els autors dels atemptats de Barcelona i Cambrils eren dirigits directament per la policia espanyola. O, més recentment, quan vam desmuntar la fantasia sobre les 1.714.000 màscares. Simplement, els fets són els fets i no es poden manipular. No es guanya res essent ignorant. Tots aquests anys, VilaWeb ha fet investigacions molt rigoroses, com la reconstrucció dels atemptats de Barcelona i Cambrils, el recompte de les interioritats del pacte que acabaria portant Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat o la publicació dels papers que demostraven la gravetat de la pandèmia del coronavirus. Hem estat ràpids i directes, com quan, en menys d’una hora de feina frenètica, vam aconseguir de despullar la falsedat de la famosa nota de la CIA que El Periódico pretenia colar. Però tot ho hem fet sempre des d’una posició radicalment professional i sense amagar mai als lectors res del que sabíem, encara menys en funció de cap mena d’interès d’algú.
És la capacitat de combinar aquest rigor professional amb el compromís públic que ha fet de VilaWeb, juntament amb la proximitat amb el lector, el diari que és avui.
L’originalitat de VilaWeb: un diari amb els lectors
La gent no es demana què vol dir VilaWeb. Amb les marques passa això, que quan es fan populars ningú no en veu el significat original. Vila-nova, Vila-vella, Vila-rodona, Vila-quadrada, Vila-Web! El mateix nom del diari ja és una declaració de principis. Som una ciutat a la web amb veïns, amb espais, amb places, amb carrers, amb barris. La primera VilaWeb, amb els extraordinaris dibuixos de Joan Subirats, era una ciutat alegre i combativa. I una ciutat és un espai geogràfic on la gent s’ajunta i fa coses.
Per això, els lectors sempre han estat determinants per a fer VilaWeb. No enteníem el nostre model periodístic com un altaveu que arribava igual a tots els espectadors. Ens enteníem i ens entenem com un espai de trobada, com un punt on anar a parar. Norman Mailer deia allò que ‘un bon diari és una nació que parla amb si mateixa’ i nosaltres no aspirem sinó a ser això.
Per aquest motiu, des del principi, la proximitat amb el lector ha estat una norma de la casa. Proximitat i atenció que a voltes s’expressa en els detalls més petits. Per exemple, passem molt de temps responent de manera personal els correus que ens envien els lectors del diari. No es nota ni serveix per a fer propaganda, però ens ha transformat.
Les Assemblees de Lectors de VilaWeb, els actes multitudinaris amb subscriptors o ara les Converses des del Confinament són això. Enguany, la pandèmia ha aturat les assemblees just la setmana que havien de començar. L’any passat, VilaWeb en va fer vint-i-una arreu dels Països Catalans. També perquè la redacció conegués i apreciés la diversitat i la pluralitat del país. Anar a Gandia, a Olot, a Perpinyà, a Maó i sotmetre’ns a l’escrutini i a les queixes dels lectors, a les seues crítiques, intentar entendre què volen i com volen que siga el seu diari és un exercici molt gratificant de contacte amb la realitat.
De fet, quan ens vam instal·lar finalment a l’edifici del carrer de Ferlandina de Barcelona, el disseny mateix de l’espai ja es va fer pensant en una relació diferent amb els lectors. En aquest país, molts diaris tenen guàrdies a la porta, controls per a impedir el pas de la gent. La redacció de VilaWeb la vam dissenyar, amb l’arquitecta Montse Batlle i l’equip RGA, amb espais públics i portes obertes, on tothom pot entrar sense haver de donar explicacions i on la gent sap que se l’escolta.
Aquest local, inaugurat amb un tweet en una festa inoblidable pel president del parlament aleshores i gran internauta Ernest Benach i pel conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, ha viscut dies molt intensos. La venda de les samarretes de l’Onze de Setembre ha portat durant anys milers de persones a les nostres oficines amb cues quilomètriques que a vegades envaïen la redacció i tot.
Amb el pas dels anys, molts lectors, especialment subscriptors, han esdevingut col·laboradors directes. Els uns amb els seus blocs, els altres facilitant-nos contactes i comentaris, fins i tot hi ha un grup de WhatsApp amb prop de dos-cents subscriptors que serveix per a comentar i criticar o lloar les coses que es publiquen o la manera com es publiquen.
Aquesta relació és la conseqüència del model empresarial original que des del primer dia cerca la sostenibilitat i la independència del projecte. Avui, la majoria dels ingressos de VilaWeb ja provenen de les subscripcions, però pensem que hi haurà un dia, i no és tan lluny, que tot el diari es pagarà amb la generositat dels subscriptors i d’aquesta manera el podrem oferir a tothom en obert i sense publicitat.
Que els subscriptors hagen entès aquesta opció és especialment important per a nosaltres. VilaWeb no creu en els murs de pagament perquè considera que la nostra obligació moral i social és aportar la millor informació possible en obert a tota la ciutadania i no tan sols als qui ens paguen. Per això demanem a qui pot pagar i ho vol que se’n faça subscriptor, però no pas, com en els mitjans tradicionals, per a rebre una informació que nosaltres pensem que l’ha de rebre tothom, sinó per a ajudar-nos a sostenir el diari i la seua independència i per arribar a tanta gent com siga possible.
Respectant sempre els terrenys de cadascú –la professionalitat i el criteri de la redacció i l’opinió plural i transversal dels lectors–, VilaWeb s’ha establert com una comunitat i el diari és –d’alguna manera, se’n sent– el portaveu de milers de persones, que cada dia intenta parlar amb elles i per elles. Internet va revolucionar la comunicació, una cosa que avui ja no pot dubtar ningú, i el gran canvi que va introduir és que les coses es fan col·laborativament. No fem un diari per als nostres lectors, sinó que fem un diari amb els nostres lectors.
I com és evident, això pren una dimensió molt especial en els moments únics, com tants n’ha viscut darrerament el nostre país. Durant la primera fase del procés d’independència, entre el 2014 i ara, VilaWeb s’ha sentit empesa pels seus lectors. En els moments fantàstics i en els moments tristos, a vegades separats per molts dies. El Primer d’Octubre a la nit va esclatar un repic de cassoles per tot el país i tota la gent de VilaWeb vam eixir al carrer a participar-hi, aparcant per uns minuts la feina. El dia que Jordi Cuixart, un dels nostres primers subscriptors quan no el coneixia ningú, i Jordi Sànchez van ser portats a la presó, molts dels periodistes van plorar de ràbia i indignació mentre redactaven la notícia.
Viure en primera línia i poder narrar el procés d’independència que el nostre país porta a terme és un privilegi únic que ens obliga periodísticament.
Un gran equip que fa el diari i vetlla pel rigor
El rigor amb què la redacció de VilaWeb treballa és el nostre compromís. Josep Casulleras, el cap de redacció, va seguir el judici del procés cada dia dins aquella sala tenebrosa de Madrid i va desgranar amb un mestratge molt sòlid la complicada teranyina jurídica on ens volien atrapar. El nostre fotògraf, Albert Salamé, ha estat testimoni amb la seua càmera i el seu cos, ferit en alguna ocasió, del combat del carrer i de la tensió del parlament, i amb Adiva Koeningsberg ens han retratat l’ànima. El grup de periodistes que tenen al seu càrrec el minut a minut de l’actualitat diària, tots ells, han mantingut la tensió informativa altíssima en moments tan complicats i difícils d’entendre com aquesta pandèmia de la Covid-19.
Les entrevistes, reportatges i la feina de seguiment del dia a dia d’Andreu Barnils, de Josep Rexach, de Roger Graells, de Txell Partal, d’Oriol Babler, de Clara Ardèvol, d’Arnau Lleonart, d’Ot Bou i d’Àlex Solano, sempre pendent de la darrera dada, ens han afilat el coneixement. Les cròniques de Pere Martí, Odei Etxearte i Montse Serra ens han aclarit la perspectiva de manera minuciosa. La qualitat de la llengua, de la manera d’escriure, que fixa des de fa anys de manera magnífica Jordi Badia, fent equip amb Bel Zaballa i Roger Ferran, és una de les marques que ens defineix. Amb Jordi Goula acompanyant-nos i posant la saviesa econòmica, amb Marta Rojals enlluernant-nos amb la seua visió única de la realitat, amb Joan Ramon Resina sòlid com una roca del Pacífic. Amb Xavier Montanyà i Roger Cassany, dos dels grans fars de la casa, sempre inconformistes, amb Tina Vallès i Mercè Ibarz, amb Núria Cadenes, amb Joan Minguet i Oriol Izquierdo i Martí Estruch i Biel Mesquida i Julià de Jodar, Anna Zaera, Gemma Pasqual, Sebastià Bennasar, Pau Benavent, Pau Vidal i totes les veus i signatures que enriqueixen aquest diari. I tots aquells, Àlvar Teixidor, Sandra Vilalta, Francesc Pascual, Marta Martí i el gran Pep Albinyana, sempre aguantant l’estructura, fent possible la feina de tots.
En aquests vint-i-cinc anys, per VilaWeb han passat i hi han treballat prop d’un centenar de persones, començant per Carlos García aquell primitiu 1995. A algunes els devem molt més que no els vam pagar. Aquest diari no seria com és sense la petjada i l’obra de Jem Cabanes. O sense l’impuls de Jaume Cabaní. Sense la feina dels equips tècnics de Bekodo. Però a totes els devem una gratitud immensa per haver aguantat un ritme trepidant, el que marca l’actualitat, la xarxa i aquest país que bull com un volcà a punt d’explotar.
Moltes d’aquestes cares les coneixen, els lectors i els subscriptors. Altres no tant. Però totes són imprescindibles per a fer funcionar aquest pacte entre diari i lectors que és VilaWeb. En el nostre dia a dia, ells són els encarregats de fer possible aquest moment de contacte, aquest espai que existeix quan algú obre el mòbil o es connecta a l’ordinador per veure què diu VilaWeb. Han passat 9.133 dies des que vam pujar per primera vegada a aquell servidor de Londres el codi HTML de la VilaWeb original, i ara el codi HTML és un WordPress, i el servidor de Londres, un conjunt de servidors escampats per diversos països del món. Però la cosa que importa, la que aleshores ja sabíem que importava, no és pas la tecnologia. És que en cadascun d’aquests nou mil dies ha passat alguna cosa, s’han generat notícies, s’han creat records, hi ha hagut esdeveniments que han impactat en les nostres vides i ens han fet com a individus i com a societat. I nosaltres hem mirat d’explicar-ho sempre de la millor manera possible, amb tota l’honradesa i el compromís més gran, sense esquivar mai la nostra responsabilitat i convençuts que el periodisme és un combat llarg que es guanya dia a dia, mes a mes i any a any.