El maig del 1994, l’Assumpció Maresma era la directora del setmanari El Temps i la revista feia deu anys. Des del 1991 jo estava connectat a xarxes, en un primer moment a través del desaparegut i molt enyorat per mi Compuserve -un paradís per a qualsevol periodista de l’època. No sé com ho vaig aconseguir, però Telefónica em feia pagar tarifa local per a connectar-me al node de Compuserve a París i això em va obrir tot un món que ací simplement no estava a l’abast. A Compuserve existia un fòrum de catalans a l’estranger i va ser allí que vaig començar a fer experiments sobre què podia inventar-se, periodísticament parlant, traient profit de les xarxes.
Posteriorment va aparèixer Servicom, que era una BBS local de Vic, obra del gran Alberto Lozano, que es va estendre a Barcelona i va esdevenir el primer gran servei d’internet privat del país. Al voltant de Servicom ens vam agrupar aleshores una colla de gent inquieta entre els quals destacaven l’Alfons Cornella, el Luís Ángel Fernández Hermana i Lluís Reales.
Abans de connectar Servicom a internet, encara com a BBS, doncs, va sorgir l’oportunitat de fer-hi alguna cosa periodística -ja que ells anaven necessitats de coses, continguts, que existirien dins el seu servei. D’ací, i de la demanda d’Assumpció de si podia fer alguna cosa per celebrar els deu anys d’El Temps, va nàixer El Temps Online, un servei celebrat com el primer projecte periodístic telemàtic que es va crear als Països Catalans i a l’estat espanyol.
El Temps Online era, doncs, un servei BBS, no connectat encara a internet, a través del qual els usuaris tenien accés a tota una sèrie de serveis addicionals del setmanari, que en realitat els feia jo. Aquests serveis, la interacció que hi havia i el nombre d’usuaris era una cosa càndida vista des d’avui, però per a mi va ser molt important perquè em va permetre experimentar moltes coses que després vàrem aplicar a VilaWeb.
Al setmanari explicàvem així el funcionament d’aquest servei.
(Com a curiositat fins i tot el correu de Compuserve era el meu personal…)
Amb El Temps Online, El Periódico i algun altre contingut més Servicom va iniciar una agressiva campanya de captació de clients. Clients que al cap i a la fi eren els clients potencials també d’El Temps.
I a la revista vàrem començar a fer experiments tant amb esdeveniments en línia, oferint informació gairebé en temps real, cosa que aleshores era tota una revolució, o generant interacció amb els lectors, comentant els articles de la revista o fins i tot ajudant a fer-los. La revista, per això, portava uns reclams cada setmana que anaven obrint camí i provocant la curiositat de la gent. Coses com ara aquestes.
L’experiència d’El Temps va cridar l’atenció en l’àmbit internacional perquè en aquell moment eren molt pocs els productes periodístics que existien a la xarxa. I per a nosaltres va ser especialment important, transcendental, la invitació de viatjar a Chicago l’abril del 1995, convidats pel grup Hollinger a parlar en la conferència “La interactivitat i el futur de la premsa” (Ací hi ha una curiosa crònica de la mateixa feta per un mitjà espanyol i que, en una mostra de com era aquella primera internet posa fins i tot el meu telèfon per si algú en vol saber més).
Aquells dies a Chicago van canviar la percepció que teníem l’Assumpció i jo mateix de tot plegat. Hi havia alguna de la gent més avançada del món, de grans mitjans i institucions com ara el MIT, el Jerusalem Post, The Telegraph, el San José Mercury News o el Chicago Sun-Times i tots ells es van mostrar molt interessats en la feina que estàvem fent amb El Temps Online.
El problema era que l’editor d’El Temps no entenia de què anava tot allò i ens posava molts problemes així que allà mateix vam decidir que ens atreviríem a deixar les nostres feines, Assumpció concretament la direcció d’El Temps, i faríem un diari nostre, dedicant els nostres esforços a crear una cosa completament nova. Una cosa que un mes després ja va ser VilaWeb.
A El Temps, en l’època que l’Assumpció n’era directora, vaig poder desenvolupar una idea que feia temps que em rondava el cap: Focus. Es tractava d’unes pàgines, que generalment obrien la revista, on hi havia un resum de les principals notícies de la setmana. Focus estava inspirat en bona part en les idees que havia après de l’USA Today, però sobretot de la revista alemanya que precisament portava aquest nom -i que per tant era homenatjada amb el títol.
Aquest seria un exemple d’un producte que crec que és dels que m’ha fet sentir-me més orgullós mai. I en l’època era molt innovador. Per diverses raons. D’una banda per l’ús massiu d’infografia, amb el treball de Domènec Òrrit i Víctor Navarro. Era una infografia molt pensada, molt periodística i molt adreçada a fer comprensibles les notícies pels lectors.
Un exemple pot ser aquesta pàgina sobre els cinquanta anys de l’alliberament dels camps de concentració. On el grafisme és la peça essencial de la informació però acompanyat de context. En aquest cas anava acompanyat d’una petita entrevista amb Enric Bassat -i en aquella època era molt rar proposar entrevistes curtes. A més sempre hi havia detallets, com per exemple en aquest cas concret, els senyals dels diversos presoners que s’escampaven per totes les pàgines i no només en aquesta.
Un altre detall interessant era el fet que les notícies eren molt curtes, per seccions i que incorporaven una secció basada en les persones, com seria aquest cas.
Una de les creacions que va causar més impacte, però, va ser l’ús del mapa que tancava aquest bloc i que era, encara més, una còpia descarada del mapa d’Alemanya amb que Focus, en aquella època jo era un lector fidel d’aquella inspiradora revista, tancava cada número.
La secció, a més tenia dues característiques innovadores: s’avançava en el temps i feia referència al futur i no al passat i tractava amb completa normalitat el conjunt dels Països Catalans, superant les fronteres interiors a partir de la base comarcal i procurant mantenir un equilibri intern clar.
A l’agost i el setembre del 1991 vaig fer un viatge travessant els tres països bàltics, que va coincidir amb el reconeixement de la seua independència per part de la Federació Russa. Una part del dietari que hi vaig escriure es va publicar a El Temps i el podeu llegir ací.
Quan la nova reencarnació del Diari de Barcelona es va posar en marxa, a meitat dels anys vuitanta, em van demanar si volia ser el corresponsal del diari a València. Vaig acceptar i em vaig divertir prou fent temes de tot tipus, des de seguiments de nits electorals a especials de falles o entrevistes.
Aleshores va eixir l’oportunitat d’anar a Barcelona i integrar-me a a redacció, cosa que vaig fer. Al diari, sota la direcció sobretot de Josep Pernau, del qual vaig aprendre moltíssim, hi vaig fer una miqueta de tot. Informació espanyola i internacional, reportatges, opinió… fins i tot em va tocar fer l’horòscop alguna vegada (!!)
Hi vaig alguns viatges com aquest a Gibraltar en ocasió de l’acord anglo-espanyol. Hi vaig poder entrevistar el primer ministre de l’època en una de les entrevistes més coloristes i sorprenent que he fet mai. Vaig començar tractant-lo de Sir i parlant-li en anglès i ell va respondre ‘qué disse, quillo?’. Va ser molt divertit, malgrat la tensió del moment.
Amb el pas del temps vaig fer molt aticles d’opinió al DdB, en diversos formats. En vaig fer de política internacional, a la secció d’opinió o també a la portada, en una peça que en deien ‘El davantal del Brusi molt preuada per tothom.
Tot anava raonablement bé. Fins que va arribar aquest article.
Vaig voler fer, en un dels articles un homenatge, massa poètic a Nelson Mandela. I em va eixir això. Recorde que vaig tancar l’ordinador satisfet i me’n vaig anar a casa. L’endemà, però, en comprar el diari al quiosc em vaig adonar que me l’havien censurat. Entre els noms apareixia el de Pere Bascompte, un dels líders de Terra Lliure que en aquell moment era a l’exili. I l’havien esborrat. Curiosament havien deixat el nom d’Urlrike Meinhoff, així que la censura només podia ser deguda a l’independentisme.
Em va sorprendre que ningú no em digués res i que es pensaren que podien entrar al meu article, esborrar una paraula i avant. Pernau ja havia desaparegut i el diari havia quedat copat per una colla de comissaris polítics del PSOE, capaços de fer una barrabassada com aquesta. De la direcció només Huertas Claveria, amb una dignitat enorme, es va disculpar, encara que ell precisament no hi tenia res a veure.
Jo m’ho passava molt bé en aquell diari. Hi tenia companys magnífics (Pep Morell, Mercè Ibarz, Carlos Ruiz…) amb els quals era un goig treballar. Però allò no es podia consentir. Aix´í que vaig decidir posar-me a buscar feina i plegar.
Des de la consolidació de la web el periodista, la professió periodística, està vivint una transformació total. Transformació de les seues rutines, de les seues maneres d’explicar el món, de les eines que usa per entendre’l. De fet, no som davant d’una evolució del periodisme, sinó d’una revolució del periodisme, i una de les claus que defineix més aquesta revolució és el tractament de la complexitat, la valoració de la complexitat com a euna informativa.
Fins ara, el periodista ha estat una persona que ha transformat uns elements complexos en els orígens perquè la gent els entengués. Sempre recordaré una crònica que vaig haver de fer el 10 de novembre de 1989 des de Berlín per a la televisió que treballava aleshores. La nit abans havia caigut el Mur de Berlín i jo havia viscut vint-i-quatre hores de les més excitants de la meua vida. Però em demanaven que ho explicara als telespectadors en un minut i mig. D’això es tractava. De crear una píndola, un sentiment més que no un argument, que fera entendre al telespectador que estava vivint, en la distància, un moment històric però sense cap mena de matís.
Ara, però, i sobretot a partir d’Internet, tinc la impressió que succeeix el contrari. El periodista ha de realçar la complexitat. Vaig escriure una vegada, fa anys, un frase que deia que el periodista deixava d’explicar la realitat i passava a ser una mena de guàrdia urbà de la realitat. Hi va haver gent que em va dir que era molt autoritari i que fes el favor de canviar-ho. Al final vaig trobar la fórmula “cartògraf”, que sembla que no molesta ningú: el periodista és el cartògraf de la informació. No la conta, no aspira a relatar-la ni en un minut i mig ni en una hora. Més aviat explica a la gent on pot anar a cercar bocins de realitat i els ajuda a fer-se la seua composició d’idea pròpia.
En qualsevol cas, la imatge (del guàrdia o del cartògraf) serveix per a descriure un pas essencial entre el periodista narrador i el periodista “situador”, que estic convençut que és una de les claus del periodisme digital i que s’expressa en els enllaços, en la feina de recopilació i oferta dels enllaços al lector.
Aquesta gestió de la complexitat és una feina que en els diaris tradicionals, les ràdios i televisions, les fa un documentalista. Quan jo treballava a la vella La Vanguardia del carrer Pelai, allà baix, amagat a les catacumbes, hi havia Carles Salmurri, el documentalista. Obviament hi havia un equip dirigit per ell però la seua qualitat i excel·lència era tan aclaparadora que baixar a l’arxiu era anunciat sovint com “vaig a veure que té en Salmurri d’això…”
I a Salmurri quan el necessitaves, li preguntaves què va passar un dia concret i ell s’encarregava de trobar allò que vagament recordaves que havia passat alguna vegada. Després tornaves a pujar a la redacció amb un parell de carpetes i quatre notes escrites en qualsevol paperet. Tot allò, però, després ho cuinaves i rarament arribava al lector. Perquè el model de periodisme dels diaris tradicionals es basava i es basa en un cert cerimonial sacerdotal segons el qual el periodista destil·la elements informatius que el lector no té dret a tocar, excepte en el redactat final que li arriba al quiosc i que, difícilment, pot discutir en no tenir els elements bàsics per fer-ho. Que han quedat sobre la taula del redactor o en els calaixos dels Salmurris que hi ha en totes les redaccions.
La dinàmica del periodisme digital, en aquest sentit, és ben diferent. Cada redactor és un Salmurri petit que ha de saber cercar i trobar les dades no per fer-se una idea ell sinó, molt més important, per poder oferir als lectors pistes i elements que els ajuden a entendre la realitat que li està explicant. El redactor d’un mitjà digital ha de dominar tant o més com la gramàtica la tècnica de cercar al Google. I aquest és un canvi rellevant en una professió profundament conservadora, que va necessitar una dècada per deixar les màquines d’escriure i passar-se als ordinadors –per exemple.
La professió de periodista ja comença a ser una mica vella. Depèn dels autors, però n’hi ha que parlen de tres-cents anys de periodisme. Deixem-ho en dos-cents, que en qualsevol cas són moltsíssim. En aquests anys la feina del periodista aparentment ha canviat poc: anem a un lloc, veiem què passa, intentem explicar-ho d’una manera coherent, ben escrita, que s’entenga i ja està. Però el problema és que el món ha canviat molt en aquests dos-cents anys, molt més del que en som conscients, especialment en els últims vint anys. Per exemple ara ja no ens interessa la informació més pròxima al detall i en canvi volem saber què està passant en l’altra part del món. En conseqüència amb això la feina del periodista ha quedat, jo crec, severament transformada. I en aquesta transformació la complexitat del món en el qual vivim i del com ens relacionem amb ell és el tema central.
En el món contemporani, no en el dels periodistes de fa dos-cents anys, la complexitat clarament ha deixat de ser un problema, el problema a solventar amb l’ofici de mediar entre la realitat i el lector, i ha passat a ser un valor, encara no polític, segurament, però sí social i cultural, sobretot. I comença a ser un valor mediàtic.
Òbviament això no ha passat perquè sí, sinó que té un orígen profund. Fa més de cent anys, van existir i treballar uns moviments anomenats d’avantguarda. Els moviments d’avantguarda els van constituir uns artistes, que de sobte van intuir que passava alguna cosa seriosa. Fixeu-vos que coincideixen en el temps personatges com Picasso o Kandinskij en pintura, Schönberg o Stravinsky en música, Kafka o Joyce en literatura. I que tots ells trenquen absolutament no amb l’últim moviment previ al seu, sinó amb tota la història de la cultura. Com ho fan molts historiadors jo també sóc de l’opinió que les grans revolucions sempre les intueixen els artistes primer. Que després sol haver un fet científic que les consolida i que, finalment, sempre arriba la política, amb l’economia al darrere. I així passa que culturalment i científicament tenim clar tots ja que vivim un món complexe i el periodisme digital incorpora aquest elements ara, quan encara la política o l’economia no són capaces de fer-ho.
El canvi que significa donar valor a la complexitat, a més, repossa sobre una base cultural assumida per la majoria de la població. I és ací, segurament, on rau el perquè de la comoditat amb la qual els lectors es mouen en els mitjans digitals. Els lectors han estat acostumats pels artistes i els científics a entendre que la realitat no és una cosa immutable que hi ha aquí afora. I a saber que el seu judici, la seua interpretació és determinant. Per això reclamen eines que els permeten fer aquesta interpretació.
Comparem-ho. Un Velázquez o un Vermeer són absolutament perfectes: et presenten una realitat immutable i és molt difícil veure-hi res més del que volen ensenyr els autors.. Picasso, en canvi, transposa el concepte i diu: “La realitat la inventes tu i, per tant, jo només pose un escenari sobre el qual dibuixes la teua pròpia realitat, determinada pels teus sentiments i imaginació”. Algunes obres de Joyce –hi ha teòrics que sostenen que és el primer hipertext– poden ser llegides de forma no lineal, saltant amunt i avall, i admeten lectures bastant diferents. Després de simfonies com “L’ocell de foc”, és difícil de mantenir els cànons tradicionals de la música. Què vull dir amb tot això? que si algú vol pintar avui dia com pintava Velázquez, pot fer-ho, però aleshores no té res de contemporani. O si vol fer literatura com Tolstoi té tot el dret del món a fer-ho, però està fora del seu temps. En el món del periodisme passa el mateix, encara que ara ens coste reconeixer-ho.
En aquesta construcció social i cultural de la complexitat hi ha un segon pas, associat a un fenomen científic que tots solem identificar amb Einstein, esdevingut de fet una icona: és la nova visió del món que ell i els científics quàntics plantegen. Realment Einstein és la persona que simbolitza el trencament, en part per la irreverència amb què actua, en part per la ment que obre, però les teories quàntiques són les que desenvolupen tot això. Aquest fenomen científic diu una cosa sorprenent: per sota de l’àtom, que era la unitat de mesura que teníem, no hi ha una realitat, sinó que la realitat la creem nosaltres, tal com alguns artistes ja havien intuït. Per sota de l’àtom hi ha partícules que poden estar simultàniament en dos llocs contraris, i certament ho estan. I sobretot: les coses venen determinades per la mirada de l’espectador.. De nou, es planteja un món on la realitat no és alguna cosa que passa aquí davant, sinó que depèn en bona part de la nostra interpretació.
En bona lògica el següent pas en aquesta línia de desenvolupaments culturals hauria d’haver estat la revolució política, però la política no ha tirat per aquest camí. Jo crec que no ha estat així perquè el segle XX ha estat un segle particularment difícil. Quan aquestes idees comencen a quallar generalment són els anys vint o trenta. I el món viu el nazisme, l’estalinisme, la Guerra Mundial, Hiroshima i Nagasaki, l’Holocaust, l’amenaça de la bomba atòmica, que durant força anys ens tenalla a tots. Molts recordareu, per exemple, quan es van instal·lar els míssils de creuer i els SS-20 i aquella sensació que teníem tots que el món es podia acabar qualsevol nit d’aquelles. Al terrible inici del segle XX el va succeir la guerra freda i el terror atòmic era tan gran que realment ho va paralitzar tot. També la introducció d’aquests conceptes, diguem-ne relativistes –tot i que no és la paraula exacta–, en la política i de retruc en la comunicació, perquè l’una i l’altra van molt lligades.
De sobte, però, cau el mur de Berlín, amb gran sorpresa per a tots, i a més a més cau en un moment en què es produeixen uns altres fenòmens paral·lels, que acaben de dibuixar el panorama revolucionari en el qual comencem a funcionar ara. L’any 1974 arranca una revolució tecnològica sense precedents, que és bàsicament un revolució informàtica, tot i que s’encavalca amb altres revolucions que ens transformaran molt més encara, com la revolució biotecnològica, per exemple. L’any 1984 tenim el primer ordinador personal amb cara i ulls, el 1991 apareix la web i desmunta totalment una bona part de la manera en la qual transmetem i emmagatzemem la informació els humans. I la informació és molt important, perquè és la nostra base cultural.
Al mateix temps, hi ha unes revolucions ideològiques que en comptes de posar l’èmfasi en models totalitzadors, com podia ser el liberalisme o el comunisme, es dediquen a fer èmfasi en parcel·les concretes i que a més són bàsicament antiautoritàries. Aquests moviments ideològics són el feminisme, el pacifisme, l’ecologisme, etc.
I tot això, ben barrejat, ens porta a un moment en el qual de sobte Internet serveix per a tot. Allò que fa cent anys havien començat Picasso i Kafka ara és possible en la vida quotidiana amb els nous models d’informació que crea la xarxa. I comencem a trobar fenòmens que ens desconcerten totalment: les grans manifestacions contra la guerra de l’Iraq varen desconcertar perquè va ser un fenòmen de base, nascut a internet. I els fets posterior a l’11M varen demostrar que res no seria mai més igual: els grans mitjans no es van atrevir a qüestionar la versió oficial fins el darrer moment però en canvi bona part de la població va esdevenir protagonista i els va deixar al marge, gràcies a internet i als mòbils.
Ara tothom pot explicar coses, el periodista deixa de ser el transmissor de la realitat, les fonts són públiques, perquè estan a les pàgines web, els mitjans de comunicació es poden multiplicar de manera exponencial. I aquest és un repte molt dur per a l’actual sistema de mitjans.
Ho és perquè els mitjans ara són pocs i són cars. Estem acostumats a un sistema de mitjans de comunicació en el qual posar en marxa un diari o una televisió costa molts diners i on, per tant, és molt difícil trencar situacions ja establertes. Els mitjans de comunicació se sostenen ara per exclusió, sobre la base que són molt cars. I això permet que uns pocs que tenen interessos molt grans els paguen. Mitjançant el diari, aquestes persones ressalten els seus interessos econòmics o polítics perquè arriben a la majoria de la població. I aquesta capacitat de ressaltar és l’efectivitat dels mitjans, allò que es paga. Durant el dia, arreu del món, passen moltes coses, però ens n’assabente, de molt poques. Perquè els mitjans actuals fan un paper essencialment de filtratge i simplificació. Però aquest paper, precisament aquest, és el que queda més tocat en el nou àmbit que representa internet.
Queda tocat perquè el receptor és diferent. Actiu. A Internet sempre es tria –ara punxe aquest enllaç, ara no el punxe, ara vaig ací, ara no hi vaig, ara m’he perdut i no sé on sóc, punxe la fletxa i torne enrere…. La persona que mira, el lector, és qui decideix la informació que vol mirar i qui la cerca. Cada clic és una decisió activa: un questionament dels mitjans tradicionals, on el lector és un simple espectador passiu. El canvi fonamental d’Internet és que el poder de la comunicació passa de la mà de qui emet a la mà de qui rep. I aquest és un canvi absolutament substancial i bàsic. A Internet, a diferència dels diaris, la televisió o la ràdio, ningú no pot imposar una teoria, ningú no pot imposar una imatge de la realitat. Ningú no pot obligar ningú a tenir una opinió única conformada per un espai tancat que l’alimenta gregàriament.
A més hi ha el fet que l’enllaç “t’envia” a un altre espai. Sempre. I sovint a un espai contradictori o contrari. Això es veu perfectament quan davant un fet important els lectors d’internet ràpidament van a buscar diaris o webs contraris ideològicament entre ells. I comparen. Comparen, i ací és on hi ha la part important, amb voluntat d’explorar per ells mateixos i de fer-se una idea més completa de la realitat. Fins ara, amb els mitjans tradicionals, aquest era un exercici pràcticament impossible de fer o d’uns costos monumentals. Podies anar a un quiosc i comprar tots els diaris. Però així i tot tots som conscients que hi ha moltes veus que no tenen el “seu” diari. A internet la situació és radicalment distinta. Perquè la xarxa ens permet mirar totes les direccions possibles. I també permet fins i tot als individus o a les associacions més minúscules, publicar i expressar amb la seua veu pròpia.
Aquests elements trencadors d’internet introdueixen en el centre del debta la complexitat,com a nou valor en el món de la comunicació. És clar que el confort espiritual de refiar-nos de les paraules d’una persona és molt gran. M’ho crec i em quede tranquil; però el problema és que això, que és el que fem quan identifiquem quin diari volem llegir o quina televisió mirem, no ha de ser necessàriament la millor solució. Vivim en una societat a la qual ningú no li nega la seva complexitat, però, en canvi hi ha qui nega que la informació complexa sigui bona. Tenim una societat complexa, però volem una informació simple, diuen. I aquesta és una contradicció insostenible. El fet que internet no obligue als lectors a combregar amb un mitjà sinó que, pel contrari, els facilite la pluralitat de visions i la capacitat de pensar i analitzar per ells mateixos, és el que la fa tan atractiva als ulls d’una societat que és conscient de la seua pròpia complexitat.
Clar que el contrapès és que la informació complexa ens obliga a un esforç personal: hem de capturar la informació i processar-la, ens obliga a viure en un univers més pesat. Segons el nou esquema, ja no és correcte dedicar-nos simplement a acceptar la informació que ens dóna algú, sinó que hem de buscar la realitat d’aquesta informació, per tal de trobar les diferents cares i per acabar entenet que probablement totes elles tenen una part de raó. Jo crec que això ho hem anat assumint amb molta naturalitat. Però que no cal dramatitzar en excés: serem subjectes actius de la informació quans ens convinga, i en els temes que ens convinga, però no sempre i tothora ja que seria esgotador. L’important és que quan vulguem ho podrem ser.
Explicaré una anècdota. Una vegada vaig contractar pel Canal Satélite Digital la famosa cursa automobilística en què Schumacher va xocar contra la paret. Aleshores el Canal Satélite Digital tenia una opció de Fòrmula 1 que oferia per canals diferents totes les càmeres presents al circuit i permetia a l’espectador, per tant, elaborar una realització pròpia de la cursa.Tu decideixes quina càmera punxes en cada moment. Com que he treballat molts anys a la televisió, tot això em feia molta gràcia i vaig comprar l’opció multicàmera i em vaig posar a jugar com un xiquet realitzant el gran premi. Fins que a mitja cursa m’adone que Schumacher no hi és. I no entenc què passa. El que passava era simplement que m’havia perdut el moment principal de la cursa. Estava en la càmera equivocada en el moment equivocat. I llavors vaig pensar que si hi havia un senyor que cobrava per realitzar, era millor que realitzés ell, que no pas jo, que només jugava. Mai més vaig tornar a comprar l’opció multicàmera.
Què vull dir amb això? Simplement que quan plantege aquest univers no vull dir que estarem decidint tot el sant dia. Imagineu-vos que sou al cinema i en un moment de la pel·lícula –ja s’ha intentat, però s’ha de ser idiota per fer-ho– el film es para i et demanen si el xic besa la xica. I a mi què em pregunten? Normalment en un cinema vull veure una bona pel·lícula precisament per descansar el cervell. No tinc cap interés en ser un subjecte informativament actiu en aquell moment! Crec, per tant, que hi haurà molts moments del dia en què sobreviurà el model antic, tradicional, també de mitjans. Ens agrada ser consumidors passius i ens resulta còmode atesa la tensió de la vida contemporània. I no té res de mal que siguem passius de tant en tant. El mal està en no tenir opció.
Hi haurà, per tant, molts moments del dia durant els quals no voldrem decidir sobre la informació que rebem i on preferirem que un altre decidisca per nosaltres. Sobretot en aquella informació poc important, irrellevant o amb escassos matisos. Per exemple: “El València guanya el Real Madrid 3 a 0”. Ací no hi ha matisos importants, no hem de donar voltes al tema, que està claríssim. En canvi, hi haurà altres temes que ens resultaran especialment importants per a nosaltres i dels quals voldrem saber fins el detall més menut. Seran aquests els moments en els quals per curiositat, per necessitat personal o col·lectiva, decidirem no ser lectors passius, sinó actius. Quan això passa, i passarà cada vegada més, el periodisme tradicional no serveix. De fet, hi ha noves eines, bàsicament a Internet, que són molt millors i molt més adequades per a afrontar aquesta nova situació.
El dia 11 de setembre de 2001, a Nova York, el primer avió esclatava a un quart de quatre, em sembla. A les cinc, recorde que a VilaWeb teníem una sensació molt estranya, perquè havia entrat molt poca gent al diari, comparat amb un dia normal. No sé què va passar a les cinc –sí que ho sé, tinc una teoria; ara feia retòrica– que, de sobte, va començar a entrar gent, i de les cinc a la una de la matinada, hi va haver l’allau més monumental, no només a VilaWeb, sinó a Internet, que s’havia vist mai fins aleshores. Què va passar? De tres a cinc la gent mirava la televisió, perquè òbviament la televisió és molt més perfecta ensenyant imatges que Internet. No hi ha cap dubte que l’impacte que produïa aquella imatge era tan hipnòtic i brutal que no podíem apartar els ulls de la televisió. Però la televisió, que és molt bona per a ensenyar què està passant, és totalment inútil per a explicar què passa. I la seua fascinació es va acabar en el moment en què es van acabar les imatges, quan ja les havies vist vint voltes. En aquell moment, la gent necessitava explicar-se perquè havia passat allò i va ser aleshores que va decantar brutalment cap a Internet. L’11 de març, arran dels atemptats de Madrid, va passar una cosa semblant però encara més exagerada, perquè els mitjans tradicionals varen fer molt malament la seua feina i varen deixar tot el camp lliure a la xarxa.
Ara bé: de què estem parlant quan diem “Internet”. No n’hi ha prou amb dir “Anem a Internet”, perquè un cop a dins, on vas? No és com dir “vaig a llegir aquell diari”. I no ho és perquè les característiques del mitjà el converteixen en una cosa diferent.
Internet té una característica bàsica, que el diferencia de qualsevol altre mitjà i el fa únic. I aquesta és l’enllaç o link. L’enllaç és aquella peça única que distingeix internet de la resta de suports. I el seu “codi genètic”. Un codi ben incompatible amb les tradicions de la premsa convencional. Perquè? Doncs perquè un enllaç, generalment, envia a “un altre”.
L’enllaç et convida a visitar coses. Si visiteu la portada de VilaWeb gairebé mai no arribareu al final, perquè sempre hi ha un enllaç que et distreu i te n’hi vas. Hi ha qu sempre ens ho han criticat, però nosaltres estem convençuts que és el que s’ha de fer a Internet. I per això fem la broma de dir que no som un portal, sinó un portaavions, des d’on la gent s’envola i va a navegar per on vol. I on la gent torna a respostar combustible, en forma de noves adreces.
L’enllaç és l’essència d’Internet. Però trobar-lo, classificar-lo, cercar-lo, sembla més aviat feina de documentalistes que no de periodistes. Aquest és un dels motius pels quals defense que el periodista d’internet ha de tenir una certa idea, com a mínim un cert esperit, de documentalista. La frontera entre les dues professions s’ha fet molt fina i ho serà encara més.
Aquest nou escenari de trobada entre periodistes i documentalistes crec que retrata perfectament les necessitats del periodisme digital. Tenim un món en el qual la complexitat ja és un valor informatiu. I a més a més tenim un instrument –perquè a vegades hi ha valors que no tenen instruments i, per tant, es queden en teoria– que es diu Internet per a ressaltar-la, per a posar-la en pràctica. Hem de saber com articulem tot un nou model de periodisme revolucionari que entén que la realitat és una cosa complexa que mai podem capturar amb una sola veu. En aquesta tasca és on crec que conflueix una part de l’esperit del periodista amb una part de l’esperit del documentalista. I on hi ha la base més certera de com serà el periodisme de demà mateix. En aquest sentit a VilaWeb creiem fermament que el nostre paper és sobretot donar punts, rutes, a partir de les quals cadascú es construeix la seva opinió. Una manera de fer periodisme indiscutiblement diferent.
Aquest és un text que porte tota la vida escrivint-lo. Les primeres notes són d’una llibretat de meitat dels anys vuitanta, quan encara treballava a El Temps. I de fet, si no ho recorde malament, intentaven ser una primera versió d’un hipotètic llibre d’estil del setmanari. Amb el pas dels anys he tocat algunes cosetes, la xarxa no existia quan ho vaig escriure a l’inici, i he actualitzat allò que no s’aguantava massa bé. I aquest és, per ara, el resultat.
1. Sobre el país
Dir que el nostre és un país difícil ja és gairebé un tòpic. Per definició una nació sense estat és un país difícil, ja que és un país coix. Si, a més, és tan gran com per tenir 11 milions d’habitants les dificultats creixen aritmèticament. Si es divideix en 9 nous entitats provincials (com a mínim!), en tres o quatre de supraprovincials, en tres estats… i algunes d’aquestes divisions generen àmbits informatius propis, més difícil encara. Per acabar-ho d’adobar no hi ha gairebé cap mitjà informatiu que tinga la voluntat de ser de tots.
La dificultat nacional, doncs, és palesa. Però no cal exagerar. Els Països Catalans és la nació sense estat més potent, culturalment, d’Europa occidental i manté una important reivindicació política. Nacions més grans han desaparegut o estan a punt de fer-ho una mica per tot arreu, mentre no sembla clar que això vaja a passar amb nosaltres en un futur immediat Una altra cosa són les previsions a llarg termini. . .
El nostre país comença a Salses, en la comarca del Rosselló i acaba a Guardamar, en el Baix Vinalopó. D’oest a est s’estén des de Fraga, a la comarca del Baix Cinca, fills a Maó, en l’illa de Menorca.
Tot i això hi ha tres zones més, res del que passe en les quals ens és aliè. Aquestes són les comarques occitanes de la Vall d’Aran i La Fenolleda, les comarques castellanes o aragoneses de l’Alcalatén, l’Alt Millars, l’Alt Palància, Els Serrans, el Racó d’Ademús, la Plana d’Utiel, la Foia de Bunyol, la Canal de Navarrés, la Vall de Cofrents, l’Alt Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i el Baix Segura i la ciutat sarda de L’Alguer.
Aquestes zones han de formar part, també, del nostre marc informatiu bàsic, sobretot l’Alguer, un territori nacionalment sard però que parla català.
La Fenolleda, i sobretot, la Vall d’Aran, són territoris occitans on la llengua pròpia encara existeix i ha de ser respectada, sobretot per nosaltres. Aquestes comarques són administrativament catalanes, però no nacionalment. No se’ls ha d’aplicar, doncs, el nostre gentilici. I si ens hem de referir a institucions o topònims o noms propis ho hem de fer sempre en la forma occitana.
Un cas semblant és el de les comarques de parla castellana situades administrativament al País Valencià. D’aquestes la comarca de la Vega Baixa del Segura va ser una comarca lingüísticament i nacionalment catalana, però ja fa segles que deixà de ser-ho. Els ciutadans d’aquestes comarques tenen per llengua natural diversos dialectes de l’espanyol, però en algunes d’elles hi ha un fon sentiment de valencianitat que mereix el nostre respecte. Finalment hi ha el cas de la ciutat sarda de L’Alguer. En aquesta ciutat perviu una comunitat catalana que usa encara la nostra llengua i es reconeix com a catalana, sense contraposar aquesta identificació a la de sards. L’Alguer, tot i tenir en comú amb nosaltres l’idioma, no forma part del nostre àmbit informatiu més pròxim, ja que el seu és Sardenya, Itàlia en el pitjor dels casos.
Hi ha un altre cas, novetat d’internet, que és la presència de comunitats catalanes disseminades en diversos països i que es comencen a organitzar. Les seues realitats informatives formen part, sens dubte, del nostre àmbit d’acció periodística i els fets que protagonitzen a Austràlia, a Cassamance o a Nova York… els hem de tractar com fets que formen part del dia a dia informatiu de la nació.
En aquest sentit a VilaWeb hem assumit seguint la línia iniciada per El Temps, sota el mestratge de Ramon Barnils, com a a tasca pròpia la consolidació d’un marc informatiu nacional i propi basat en aquesta demarcació geogràfica i humana.
Per això el tractament de les informacions a VilaWeb no oblida mai la totalitat de la nació –real o virtual.
Cal distingir, però, dos tipus de temes: -un, que podríem anomenar “local” independentment del seu abast, centrat en un afer o un personatge d’una dimensió geogràfica reduïda -i un segon, general, que o bé és comú a diverses parts de la nació, o a tota, o bé és local però té una clara repercussió nacional. Tots dos casos mereixen un tractament específic. En el cas del primer, cal escriure donant les claus de l’afer però sense pretendre magnificar-lo. Els que viuen fora de l’àmbit “local” han de poder entendre la qüestió però no necessiten res més que això. No cal forçar l’article amb referències a la resta de la nació si aquestes no estan plenament justificades. Generalment la majoria dels articles publicats en les diverses seccions locals de VilaWeb cauen de ple en aquesta categoria.
En el segon dels casos, i independentment de la seua extensió geogràfica, cal fer un esforç per situar el tema interelacionadament amb fenòmens semblants que es puguen donar a la resta del país. Exemple: si escrivim sobre el transport il·legal d’armes des del port de Castelló de la Plana, cal esbrinar si aquest transport es fa també des d’altres ports. Aquesta informació pot ser auxiliar, telegràfica, fins i tot un simple enllaç recomanat, però hi ha d’estar.
Si tenim bona informació sobre el port de Castelló és preferible fer un article centrat en aquest cas. Però també cal analitzar si no és més complet i interessant fer un article del tipus “El trànsit d’armes des dels nostres ports”, amb un clar sentit globalizador des del principi.
Marcar l’àmbit nacional com a àmbit informatiu no ha d’implicar un tancament forçat del mateix. Per seguir amb el tema anterior: una vegada aclarits els principals punts de l’afer “trànsit d’armes des dels ports catalans”, pot completar-se amb un repàs al mateix tema però aplicat al marc europeu.
Des d’un punt de vista nacional i informatiu ens és convenient remarcar l’àmbit europeu. El procés de la unitat europea avança molt ràpidament i ja és més voluntàriament polític circumscriure’s a l’àmbit estatal espanyol o francès que a l’àmbit de la Unió.
És habitual magnificar a nivell informatiu un esdeveniment o notícia que haja passat en els àmbits espanyol o francès d’una manera que no ho faríem mai si aquest mateix esdeveniment haguera passat a Polònia o Irlanda. En aquest sentit, davant per exemple un accident d’autobús mortal, el redactor de VilaWeb ja de preguntar-se, en el cas que haja passat a Espanya o França si li donaria la mateixa importància cas que aquest accident haguera passat a Alemanya o Grècia. Si la resposta és afirmativa aleshores cal fer el tema. Si la resposta és negativa no. Si un accident d’autobús al Tirol no és notícia un accident semblant a Extremadura tampoc no ho és.
Tot i això n’hi ha encara molts temes que, evidentment, tenen un sentit “espanyol” o “francès”. Aquests no cal defugir-los ni disfressar-los (això seria, en ambdós casos anti-periodístic).
En aquests casos només cal tenir cura de no barrejar indistintament la nostra posició amb la dels altres. Exemples: eleccions parlamentàries espanyoles. En aquest cas a l’hora d’informar o d’analitzar els resultats cal distingir entre la consulta al nostre país i a fora. Un altre exemple: es produeixen detencions de pressumptes militants islamistes en diverses ciutats de l’estat francès, entre les quals a Perpinyà. La nostra informació cal encapçalar-la a Perpinyà i fer-hi la referència principal. La raó: al nostre lector li és forçosament més pròxim i a Perpinyà tenim lectors, cosa que pot passar en altres ciutats de l’estat francès però no en la mateixa proporció.
Una qüestió delicada és la del gentilici. No tots els catalans es reconeixen com a tals. Això no és massa greu (altres nacions, com els noruecs, els holandesos o els occitans, han discutit o discuteixen, encara, sobre com es diuen) però sí que és una complicació política i tècnica.
En aquest tema -com en el del nom de la nació- cal ser moderadament prudents.
Com a norma mínima es pot dir que en els textos informatius el gentilici “català” ha de tenir una significació nacional (no es pot dir “els ports catalans i els balears”). Però quan la informació es circumscriga a àmbits regionals cal usar el gentilici privatiu. Així, si només estem parlant dels ports valencians direm “els ports valencians”.
Una altra norma seria la d’evitar usar “català” com a “català del Principat”. No és fàcil, perquè la costum hi ha portat, però cal fer l’esforç. Hi ha formules el·líptiques, (com ara “als ports del Principat” o fins i tot “als ports de Barcelona, Tarragona i Vilanova…”) que han de prevaler en aquest cas.
Pel que fa al nom de la llengua aquesta és, inexcusablement “llengua catalana”. En els textos informatius no s’ha d’usar una altra formula excepte en el cas de cites textuals o quan siga. important aclarir la forma concreta d’un text o una informació (exemple: “la Coordinadora d’Escoles en Valencià ha decidit…” o “la modalitat balear de la llengua catalana, segons l’estatut d’autonomia… “). En els articles d’opinió cal respectar el text de l’autor.
Des de VilaWeb cal estar sempre especialment atents a les manifestacions polítiques socials culturals i esportives del nostre país. Sobretot cal informar-ne. Podem pensar que aquest cantant o aquell partit és millor o pitjor però és obligació nostra constatar la seua existència i parlar d’ell. Sempre que siga notícia. No es fa cap favor ni al país ni al periodisme escrivint pamflets des d’un mitjà de comunicació. Els pamflets tenen el seu lloc i aquest no és la premsa.
2. Sobre la xarxa
Internet és un suport de la nostra informació però al mateix temps la seua estructura determina aquesta. Per exemple: en el món dels diaris en paper és normal pensar en termes de competència ja que la compra d’un diari normalment és una tria que va en contra de la compra del diari de la competència. A la xarxa, en canvi, ningú no entra a una sola web mai. Per tant el sentit de la competència s’altera radicalment per la forma en la qual funciona la xarxa.
A Internet el pes físic de la informació també és important. Les pàgines arriben a les cases dels lectors a través de la xarxa. Un excés de gràfics o qualsevol altre aspecte de la informació que signifique un tamany excessiu pot marcar la diferència entre una pàgina bona i una que no ho és. Si el lector es cansa d’esperar a que la pàgina baixe aleshores la nostra feina no té sentit.
Internet és, per definició, una xarxa global. Accessible des de qualsevol part del món en igualtat de condicions. Cal tenir en compte aquest fet. Tot i això, en el nostre cas, els nostres lectors o bé provenen de la zona tradicionalment catalanoparlant d’Europa o bé viuen en una altra part del món però són conscients de que la catalanitat fins ara ha estat lligada de manera estreta a la geografia. En aquest sentit accepten amb normalitat, per exemple, que les hores s’expressen en l’Hora Central Europea o que les referències principals siguen concretades en el territori tradicional. Però si hi ha ocasió d’atendre de manera global la comunitat de parla catalana arreu del món és millor fer-ho.
La xarxa és incontrolable i incensurable. No té cap sentit amagar una adreça si aquesta és pot trobar simplement fent una cerca al Google. En qualsevol cas és lícit prendre la decisió de no ressaltar un enllaç concret si es considera que publicar-lo viola els drets de les altres persones. Per exemple en el cas de les persones degollades per grups de tendència islamista a l’Irac no potenciarem la vessant d’espectacle del crim ensenyant la seua web. Tanmateix mai es podrà prendre una decisió semblant que siga justificada exclussivament en base a criteris ideològics.
Els enllaços o links són la matèria primera i la més vital d’internet. Allò que marca la diferència. Per tant la tria d’aquests enllaços és un dels elements bàsics del treball de VilaWeb. S’han de buscar i oferir al lector els enllaços que siguen el més concrets possibles respecte al tema que estem tractant. En aquest sentit, per exemple, si hi ha una nota de premsa referent a la notícia tractada no enllaçarem a la portada sinó directament a la pàgina on hi ha aquesta nota de premsa. Sempre que hi haja la possibilitat d’enllaçar en català prioritzarem aquest enllaç. És correcte enllaçar pàgines també en francès, espanyol, italià, portugués o anglès. Els enllaços a altres llengües han d’estar justificats pel tema tractat. Per exemple en una informació esdevinguda a Euskalherria serà normal fer un enllaç a una pàgina en èuscar. Però no enllaçarem a una pàgina, per exemple, en grec, si estem parlant de les eleccions a Noruega.
De vegades una pàgina pot ser enllaçable, amb independència de la llengua, perquè conté altres materials, com ara fotografies, interessants i rellevants. En aquest cas s’intentarà, si la llengua no és habitual, explicar en el text de l’enllaç el que el lector es trobarà.
Cal intentar que els enllaços oferisquen una visió plural del fet. Per exemple si hi ha un incident a Jerusalem hauríem d’intentar enllaçar a webs israelianes i palestines. O si hi ha una discussió al Parlament caldria enllaçar a les notes de premsa sobre aquesta discussió de tots els partits parlamentaris i si és rellevant també de partits que no ho siguen.
Sempre cal comprovar, després de publicada la portada, que l’enllaç funciona de manera correcta i que envia a la pàgina prevista. De vegades pot passar que amb el pas de les hores aquella pàgina deixe de funcionar normalment. Si ens n’adonem ho hem d’advertir al lector però mantenint l’enllaç.
3. Sobre l’ofici
Un periodista és un senyor, o una senyora, que viu del sou que algú li paga per a que busque o interprete notícies i les redacte, bé per a ser llegides per algú altre bé per ser llegides per ell mateix en públic.
Per tant el periodista és una persona normal i corrent
Per a poder fer bé el seu ofici, en conseqüència, el periodista necessita dominar i conèixer dos utensilis: la llengua i la informació. Sense conèixer la llengua (la llengua amb la qual es relaciona amb aquells que reben les seues notícies) difícilment podrà explicar allò que sap. Si no té informació allò que puga dir tindrà molt poc interès. (Fins i tot un periodista d’opinió necessita molta informació per poder fer bé el seu treball).
Hi ha una tercera cosa que resulta important per a un periodista: saber qui és el seu públic. Saber què li interessa i què no. Saber què li agrada i què li molesta. Però aquest tercer punt d’interès no és com els dos primers. El periodista -excepte quan va per lliure, és a dir quan és un free-lance- treballa per a una empresa que té, o hauria de tenir, una idea clara de qui són els seus lectors i com s’ha d’orientar el producte per a vendre més. Per tant el periodista (si no és que li toca assumir un càrrec directiu) no n’ha d’estar tan preocupat d’això com de mantenir i fer créixer el seu nivell de coneixements de la llengua i les notícies. Però ha de saber què pensa i vol l’empresa -sense caure en servilismes sense fonament- i no està de sobres que sàpiga una miqueta sobre els seus lectors per experiència o intuïció pròpia.
Cal advertir que hi ha un perill: fer el lector a la pròpia imatge. Considerar que tots els lectors volen el mateix que un vol. Contra això hi ha dos arguments incontestables que són l’audiència i els comentaris que poden arribar a la redacció. Això no vol dir, però, que l’audència justifique una línia editorial o un model periodístic. En absolut. De fet és constatable que una certa despreocupació per les xifres d’audiència en benefici de concentrar-se en el model informatiu propi sol donar bons resultats.
Hi ha, encara, una altra peça essencial en la vida del periodista: els contactes. Els contactes són aquella gent a la qual coneix i, especialment, aquells que en un moment determinat poden confirmar o desmentir una notícia. O proporcionar-la. Un bon periodista, sobretot si està especialitzat en una àrea concreta d’informació, té molt bons contactes i els fa servir constantment. Evidentment procura mantenir amb ells bones relacions i sovintejar-los.
L’únic privilegi d’un periodista és el d’estar prop de les notícies. I aquest únic privilegi -el d’estar prop de la informació- implica, o hauria d’implicar, una contrapartida lògica: el periodista està obligat moralment a explicar tot el que sap. L’únic impediment pràctic permanent és la censura -pròpia o externa, legal o tàcita- sobre el tema que es tracta. Censura que sempre i en tot moment, i siga quin siga el seu orígen, ha d’intentar salvar.
Un periodista rarament salva o enfonsa un país. Per tant no val la pena creure’s que pot contribuir-hi d’una manera més o menys eficaç del que ho fan els altres.
Pel que fa a la seua vida personal i col·lectiva el periodista té, o hauria de tenir, els mateixos drets i obligacions que qualsevol altre ciutadà.
l, entre aquests, el de relacionar-se amb la seua empresa de la manera que ell considere més correcta. Si l’empresa té unes normes fixades en aquest aspecte, el periodista, quan s’hi incorpora, ho ha de fer conscient d’on ha entrat i en quines condicions ho ha fet.
Les aficions i hobbys de qualsevol persona poden ser també els d’un periodista. En el periodista, però, és innata la curiositat. I no s’ha de tenir cap remordiment en usar el temps lliure per fer feines -llegir, principalment- que aparentment poden ser una continuació del treball diari. Especialment si les faríem d’igual manera en el cas de no ser periodistes.
Per la mateixa raó no s’ha de tenir tampoc cap remordiment en usar el temps lliure en fer feines completament allunyades de la professió, o en no fer res.
A efectes legals, en l’estat espanyol, és periodista aquell que ha estudiat Ciències de la Informació (carrera de cinc anys) o en l’antiga Escola de Periodisme, aquell que ha fet alguna altra carrera superior i pot demostrar un treball continuïtat de tres anys com a periodista o, simplement, aquell que pot demostrar que durant cinc anys el periodisme ha estat la seua font bàsica d’ingressos, ni que siga irregularment.
En l’estat francès la professió és reglamentada per una llei de 1935 segons la qual hi ha tres criteris per a considerar periodista a una persona: la col·laboració permanent en un òrgan de premsa, la retribució d’aquesta col·laboració segons les normes habituals i el fet que aquesta retribució siga la font principal d’ingressos del professional en qüestió. Tot i que augmenten constantment els llicenciats en ciències de la informació però encara la majoria dels periodistes no hi han anat.
A Andorra no hi ha una legislació particular sobre aquest tema.
Tot i això, cal anar amb compte amb el corporativisme. Resulta discutible, i totalment inútil en l’era d’internet, creure que l’accés als mitjans de comunicació quede tancat excessivament i convertit en una reserva pels periodistes. No li faríem cap favor a la llibertat d’expressió.
En qualsevol cas crec que qualsevol persona pot exercir de periodista si té els coneixements adeqüats.
Per a treballar a internet aquests coneixements han d’incloure unes certes normes de documentalisme i una important capacitat per a moure’s a la xarxa i trobar i classificar informació.
4. Sobre la informació
Informar és aportar dades. Una dada és un fet. I un fet sempre ha de ser comprovable. És informació tot allò que passa. Els rumors, segons com, també són informació (però sempre s’ha d’advenir que són rumors i només rumors i cal presentar-los només en casos molt extraordinaris i mai com a norma). Que no passe res, en segons quins casos, també pot ser subjecte d’informació. El paràmetre més important a l’hora de mesurar una informació és el seu interès. Una notícia pot ser bona o dolenta, però això no importa gens si és interessant: cal intentar publicar-la. La notícia no és, però, mai asèptica. La informació passa, almenys, a través del tamís del periodista. En la majoria dels casos també ho fa a través del dels informants. Això no té res de mal si el periodista intenta ser coherent amb el seu ofici i tots dos honrats amb ells mateixos. Una mala interpretació sincera no té res de condemnable. Una mala informació intencionada ho té tot.
Amagant una notícia no es guanya gran cosa. Pot passar que la un altre destaque i et pose en evidència. Però, sobretot, això no evitarà que haja passat i que es puga repetir.
Una notícia ha de tendir a ser completa. L’ideal és que al lector no li quede cap dubte un cop llegida. En qualsevol cas sempre hauria de respondre, en la mesura que això siga possible, als següents interrogants:
-què ha passat
-a qui
-quan
-on
-com
-i perquè
També cal enllaçar la notícia amb les fonts més rellevants de la mateixa.
Aquestes dades cal presentar-les directament i clara, amb la major precisió possible. El condicionament més gran per a una notícia és l’espai en el qual pot ser contada. _ Això fa que algunes notícies, sovint moltes, queden fora i que siga necessari seleccionar quines es consideren més interessants per a ser ofertes al públic. Contra això no hi ha res afer.
L’ús dels adjectius sol ser espinós i difícil. Però no es pot recomanar, simplement, la seua abolició. L’espai generalment comprimeix al mínim raonable allò que un periodista voldria explicar. Quan menys espai hi haja, per tant, menys literatura i més sobrietat. La manera més fàcil de descriure que una porta és verda és dient “la porta és verda”.
Tot i això si la porta és una porta victoriana del centre de Dublín, pertanyent a la casa on Joyce va viure la seua infantesa, segurament la frase anterior no serà la més exacta, la més interessant ni la més raonable. Cal trobar, doncs, l’equilibri.
El periodista sempre ha d’aplicar davant una notícia el seu background (memòria, arxiu…) particular. Relacionar-la amb el passat, amb el futur i amb els seus laterals. Si s’aconsegueix connectar alguna relació, i no es tracta d’una especulació indemostrable, és bo afegir-la a la notícia.
De vegades les notícies més insignificants són les millors. Perquè obren la porta a descobriments difícils. No cal defallir quan es busca alguna cosa. Si cal s’ha de trucar més de dues vegades a la mateixa porta. La insistència i la exhaustivitat són bones armes sempre.
Quan es treballa en una informació a partir d’una afirmació feta per algú s’han de mantenir sempre identificats els orígens de la mateixa -les fonts. Si aquestes són personals i no hi ha més remei es pot pactar que no es faran públiques. Però sempre s’ha de saber quina part de la informació ha arribat de les seues mans o la seua boca. De vegades el director té dret a conèixer la identitat d’aquestes fonts, però des d’aquest mateix moment és corresponsable del secret.
És imprescindible, sempre i sense excepció, contrastar les fonts. Si un informador explica alguna cosa comprovable a través d’altres conductes, s’ha d’intentar verificar-la. Si s’explica d’una altra persona s’ha de fer que l’altra persona denegue o confirme la informació. En alguns casos després de contrastar -i si la contradicció és manifesta cal tornar a preguntar a la primera font. Com a norma a VilaWeb mai no s’hauria de publicar una informació originada en una sola persona, a no ser que siga un fet contrastable sense necessitat d’acudir a les fonts.
En el text final no és necessari identificar totes les fonts. No cal estar escrivint cada cinc línies frases del tipus “segons en…” o “d’acord amb la versió de… “.El que sí que cal és identificar, si és possible, la font més destacada o la que proporciona una informació més sorprenent. El silenci de la part afectada per una acusació no és suficient per a confirmar al lector la veracitat de la informació però pot ser significatiu.
Que una persona denegue una informació -especialment si l’afecta a ell, i de manera negativa- no significa que aquesta siga falsa. Però s’ha de fer constar que ha estat denegada.
Cap informació provinent d’una font personal podrà ser publicada si aquesta persona no era conscient de que estava parlant davant un periodista en l’exercici de la seua professió. Encara que haja afirmat una cosa concreta i útil, si no sabia que estava parlant d’un periodista no la podrem usar.
Cal no publicar una notícia si després de treballar-la arribem a la conclusió que no hi ha tema. No cal considerar com a treball perdut el temps invertit en investigar-la.
Finalment: l’eina bàsica del periodista és la informació. Però cal saber-la escriure. Rescriure un text no és cap pèrdua de temps, com tampoc és estrany escriure’l amb un altre redactor. L’important és que la informació quede ben escrita, això és: que es puga entendre d’una sola llegida.
5. sobre la categorització de les notícies
Una de les parts més complicades de la feina dels periodistes és mantenir obert el fil de l’actualitat al llarg de les vint-i-quatre hores del dia. En aquest sentit són diverses les variants a tenir en compte
-l’actualitat
-la importància de la notícia per ella mateixa
-el factor sorpresa
-la quantitat d’informació disponible
-el fet que hi haja o no pàgines d’internet relacionades amb la notícia i que es poden enllaçar per donar més arguments als lectors.
De tots aquests criteris els més importants són els dos primers. El factor actualitat és essencial.
Una notícia es pot anar actualitzant afegint enllaços a agències de notícies o a altres diaris i mitjans. Quan es fa això és recomanable, però, canviar també com a mínim el titular o la fotografia.
Cal guardar un equilibri entre la informació generalista i l’alternativa, sobretot si es té la voluntat de ser un mitjà líder. Però entenc que ser un mitjà líder és compatible amb oferir un tipus d’informació que altres mitjans no ofereixen, bé per condicionants de tipus polític o econòmic bé perquè no entren els paràmetres habituals del que aquests mitjans entenen per informació.
En aquest equilibri no hi ha regles exactes. Una norma correcta és valorar qui és el protagonista de la notícia. En el cas de persones o entitats que tenen un presència corrent en els mitjans es valorarà de forma especial la magnitud de la notícia en qüestió. En el cas de persones o entitats que rarament accedeixen als mitjans els criteris de valoració tindran en compte l’excepcionalitat d’aquesta presència a l’hora de valorar el seu posicionament. Per exemple un comunicat d’un partit polític parlamentari rarament serà tractat com una notícia important. En canvi un posicionament públic d’una assemblea d’investigadors en un moment de conflictivitat extraordinària d’aquest sector serà atès amb més facilitat.
Les notícies més importants no han de ser necessàriament les que es generen a Barcelona o València. Lògicament el pes de les dues capitals és molt gran però una notícia generada en qualsevol comarca, si pensem que té validesa com a tal, és també una notícia d’abast nacional. L’hem de fer una notícia d’abast nacional.
Aquest text és el que podria considerar d’alguna manera el manifest fundacional de VilaWeb. El vaig redactar al juny del 1995.
És l’hora d’alçar barris a Internet
Una de les queixes més constants sobre internet rau en el fet que una majoria de la informació que s’hi troba és en anglès. I feta a Amèrica. Ningú no ho pot discutir això. És veritat. Però tampoc no és pot ignorar que la realitat està canviant molt ràpidament. Un exemple pot ser la situació que presenta avui la cultura catalana a la xarxa.
La homepage (diguem-ne “la casa” i ens entendrem) de la Fundació Catalana per la Recerca es va acabar de construir el setembre de 1994. Era una de les primeres d’aquest país i, sens dubte, la primera que intentava agrupar al seu voltant un grup de recursos en català presents a la xarxa. El dia un d’aquest mateix mes de juny, la posada en marxa de La Infopista ha permès descobrir que el barri cultural català de la internet creix i ho fa ben depressa. Més de cent cases s’agrupen ja al seu voltant amb continguts que comencen a ser de tota classe. Des d’hotels a diaris. Des de centres educatius a editorials. Des d’institucions oficials a grups antisistema. I el més important és constantar a quina velocitat es creix: el passat mes de maig varen apareixer a internet un mínim de vint “cases” de diferents grups o empreses del país. Evidentment és poc i encara estem retrassats respecte a altres països. Però ja som. I diria que els carrers del barri català d’internet comencen a traçar-se.
És per a certificar això que ha nascut La Infopista. Dins d’internet allò que és més difícil és trobar de forma ràpida el que estàs cercant. Moure’t enmig la teranyina de milions d’ordinadors i aconseguir orientar-te. Per això han nascut aquesta classe de serveis que delimiten territoris i ens permeten navegar amb facilitat per ells. “Territoris” de qualsevol classe. Lingüístics, geogràfics, d’afinitat social, estètics. El que s’anomenen “navegadors” en definitiva no fan una altra cosa que facilitar als usuaris una espècie de mapa que els facilita el viatge. Però cal aclarir que, i aquest és un dels grans avantatges d’internet, que això no impedeix que qualsevol casa estiga simultàniament en dos o tres mapes a la vegada.
Així Pangea, una de les cases més concorregudes del barri català, pot estar en La Infopista per català però també en el barri sociològic de l’esquerra a internet. En un barri conviu a la xarxa i en l’altre amb els zapatistes i Chomsky. Sense que passe res de res.
Durant el 1994 i el que portem de 1995 internet s’ha fet molt i molt gran. S’ha acabat ja l’època on tots més o menys ens coneixíem o sabíem on podíem trobar-nos. Allò que va començar com l’exemple més clar del vilatge global avui és ja una megàpolis, una enorme connurbació. I per això, igual que passa en el món real, els seus habitants comencen a reconeixer-se amb més facilitat en el seu propi barri que no en la globalitat. Un canvi que alterarà de forma radical la por que hi ha ara a que la xarxa represente un procés d’uniformització.
No és tan lluny el dia que algú podrà navegar per internet per internet a la cerca dels recursos que més li interessen sense abandonar el seu idioma local. De més de cent recursos en català a més de mil, de fet, només hi ha un pas. I els interessos més immediats solen ser els locals, Després, per aquells que ho vulguen, internet els permetrà sempre viatjar al barri del costat, tan exòtic com agradable o fer un volt per eixe downtown que, per ara, gestionen i crec que van a continuar gestionant els americans. En aquest viatge, això sí, gaudirem del fet que amb una sola llengua, l’anglès, ens anem a entendre amb pràcticament tot el món. Mentre arriben els sistemes de traducció automàtica. Que no tardaran.
