Avui una persona m’ha preguntat com m’eixien els editorials, com els faig. Li ho he explicat i ha quedat molt sorpresa, cosa que m’ha sorprés encara més a mi. He pensat, per això, que potser algun lector tindria interés en què contara com funciona eixa part del meu dia a dia que és escriure l’editorial de VilaWeb.
Abans de detallar la rutina, però, crec que hauria d’aclarir una cosa, que és que en realitat cada editorial són molts editorials. No recorde, en aquest sentit, la darrera vegada en la qual en vaig escriure un de sol. Normalment, cada dia faig dues o tres versions del text abans de plantejar-me fer-lo públic. I en casos excepcionals pot ser de bojos. L’editorial de l’endemà de les eleccions catalanes va costar set articles a presentar-se. Vull dir que el que vaig fer públic era en realitat el seté text que escrivia –i en aquest cas per la campana, ja que el vaig acabar quan quedaven deu minuts per les set del matí.
Les versions, els canvis, serveixen per a aclarir-me jo mateix el que pense. Normalment, el text final és bàsicament un dels diversos que he escrit però amb afegits dels altres. Això m’obliga a repassar diverses vegades els enllaços, la forma de relligar el debat. I supose que això crea un estil. Els punts i seguit, per exemple. D’alguna manera això que tinc al davant és un puzle i resulta tot un repte que en ser llegit quede ben lligat. I és cert: llisc en veu alta el text a veure com sona. És una vella argúcia d’estudiant que m’ajuda a fixar-me en els signes de puntuació, que per mi són una obsessió, fruit sens dubte de la meua admiració per Joan Fuster. Ningú en la cultura catalana ha puntuat mai tan bé com ell…
L’altra obsessió que tinc és que l’inici i el final siguen perfectes. No vull dir que el que hi ha pel mig siga negligible, en absolut. Però el tall estan al principi i el final. I per això puc polir-los tantes vegades com siga necessari.
El títol ‘editorial’, en aquest sentit, pot cridar a algun engany. En la tradició d’aquest país un editorial és una opinió, és un text més o menys lliure sobre qualsevol cosa i no crec que aquest siga el cas dels meus textos. Més aviat són anàlisis el que jo faig. Tracte de desenvolupar una tesi, com si diguérem portant de la maneta el lector. No tant amb la intenció que estiga d’acord amb mi com de què faça ell el seu propi camí lògic.
En aquest context el recurs a aquella dada, aquella frase d’algú o aquella anècdota que posa llum al tema que tracte és molt important. I en això he de dir que sóc un maniàtic i sempre intente la fidelitat màxima a l’original. M’obsessiona, per exemple, trobar el llibre aquell on recorde que hi ha la dada. Cosa que m’obliga constantment a remenar la biblioteca de casa o la de VilaWeb, a voltes de forma inútil. Sobretot perquè la de casa té una notable tendència al caos i els volums s’acumulen sense que jo tinga mai temps d’endreçar-los. Sovint em frustra molt no descobrir a temps aquesta dada i reconec que hi ha hagut vegades que dies després d’escriure l’editorial l’obsessió em pot i encara l’estic cercant. (Petit secret: hi ha editorials que els he canviat dies després, quan ja no els llegirà pràcticament ningú, per incloure aquestes petites dades que per mi són vitals).
No m’agrada tanmateix abusar del recurs a la citació. Entenc que per al lector pot ser pesat i que a mi em faria aparéixer com un pedant si no em controle. Així que sovint em reprimisc les ganes de remarcar això i allò que ha dit aquest o aquell. Hi ha, però, una raó secundària en aquest tema. Crec que al final no cal que m’amague rere ningú per a dir el que pense i que com més clara siga la meua veu més honrat serà el meu discurs. Així que procure assumir la direcció de l’argumentari de forma nítida. El que dic és el que pense jo.
Ho tinc de lema al Twitter i es veu que hi ha gent que li fa gràcia: ‘sempre dic el que pense i n’assumisc les conseqüències’. I això és així. No recorde mai haver dit una cosa que no la pensava o la creia. Mai. Una altra qüestió és que jo estiga encertat en l’anàlisi i acabe passant o no el que opine. Això no obstant el que puc assegurar del cert és que, efectivament sempre dic el que pense. En això no transigiré mai, especialment quan he d’escriure editorials dolorosos o que em costa sang i suor de fer. Que n’hi ha.
Aquests són els editorials dels dies que pense: ‘avui faràs patir als lectors’. I bon un exemple podria ser el d’aquesta setmana dient que els independentistes no tenim la majoria en el parlament de Catalunya. Són textos que voldria no haver d’escriure, però que no tinc més remei que escriure. Per què? Doncs per què això és el que pense. Hi ha gent que alguna vegada m’ha preguntat si mai em plantege dir el que convé o si alguna vegada crec que convé dir una cosa i per això la dic. I la meua resposta sempre és que no. No entenc de conveniències.
Això em provoca algun problema, és clar. Els caps de premsa dels polítics són francament insistents quan una cosa no els agrada i tinc la sensació a voltes que sóc jo que no els agrade. La meua manera de fer. Així i tot, entenem-nos per tal que quede clar: a mi ningú no m’ha collat mai ni m’han pressionat. Jo aquesta cosa de les pressions no l’he notat mai en la meua vida. Que hi ha gent que s’enfada amb tu, sí. Tanmateix no m’he sentit mai pressionat i no puc dir que mai ningú m’haja pressionat directament perquè diga i deixe de dir res perquè això no ha passat. VilaWeb en aquest sentit és un cas bastant original, certament. Després de vint anys la cosa que em fa més feliç és constatar que hem aconseguit fer un diari ple de llibertat on crec que cap dels periodistes que hi treballen o escriuen tenen mai, tenim mai, la pressió del políticament correcte i encara menys de la censura.
Ara bé d’enfadar-se s’enfaden i molt. Però jo això ho assumisc amb molta normalitat. En aquest món cadascú ha de fer la seua feina i entenc que la d’ells és enfadar-se i fer-m’ho veure si la meua posició els incomoda. De fet, a mi em resulten sempre interessants les seues opinions i intente netejar la palla del gra. Jo pense que sempre que algú et fa una crítica és possible trobar en aquesta crítica una millora per a la teua posició i això em resulta estimulant. Reconec, tanmateix, que els molt cridaners o aquests que es fan els ofesos més enllà del que és raonable em resulten personatges poc interessants, amb els quals de vegades em fa molt mandra parlar. Procure, així i tot, empassar-m’ho, ni que siga per la responsabilitat institucional que com a director tinc.
I ara, per acabar, la rutina. Fer l’editorial per a mi és un procés permanent. D’ençà que m’alce al matí ja estic pensant en quin seria el tema adequat per l’endemà, encara que com és fàcil de suposar és molt rar que un tema de primera hora del matí acabe sent l’editorial.
Sovint les primeres versions les escric després de dinar. Des de fa mesos els subscriptors reben cada dia cap allà les vuit de la vesprada l’editorial de l’endemà per a poder fer els comentaris que s’adjunten al mateix. Això m’obliga, per tant, a tancar una primera versió publicable a tot estirar a eixa hora. Que no sol ser la definitiva. Perquè els comentaris dels lectors els llisc jo mateix i els entre a l’article original, normalment a les dotze de la nit, des de casa. I quan ho faig tinc una tendència irrefrenable a retocar encara algun detall, a partir del que ells diuen. Retoc, però, que no pot ser substancial perquè si no estaria alterant precisament el pacte amb ells i la raó de ser del seu comentari.
Aquesta funció nova de compartir l’editorial amb els subscriptors he de dir que m’està fent especialment feliç. Normalment, els seus comentaris contenen sempre aportacions molt interessants que em fan reflexionar a mi i que espere que facen també reflexionar als lectors.
I un últim detall, que a la gent li crida molt l’atenció: no me’n recorde del que he escrit. El ritme de fer l’editorial és tan trepidant i tens que em costa molt saber què vaig dir el dilluns, fa dues setmanes o fa sis mesos. Ho lamente però és així. I entenc que sorprenga gent que em ve a comentar un editorial concret que li va cridar l’atenció en un moment determinat, però jo sóc incapaç de recordar-los. Els reconec de seguida, això sí, tanmateix mantenir dins el meu cap la literalitat del que vaig dir sobre açò o allò per mi és un impossible.
Havia dit que aquest era l’últim detall, però em queda una cosa a dir encara, aquesta sí final. Crec que és un autèntic privilegi poder estar escrivint aquest editorial cada dia i saber que tants de vosaltres us feu amb ell el café del matí –o almenys això és el que molta gent m’explica. Personalment, ho visc com un regal que la vida m’ha donat i, per tant, no només no em cansa aquesta feina que he descrit avui en els seus detalls sinó que és un estímul formidable per a treballar. Cada dia.
